No m’ho creia, i ho veia al diari: S’engega
una col·lecció de clàssics de la literatura catalana amb el llenguatge renovat per
a estudiants i universitaris d’avui. Molt bé, no és la primera vegada. Fer
llegir als setze anys el Tirant lo blanc
en la versió original pot provocar l’efecte contrari al que es busca.
Però segueixo llegint (i cito literalment): “A
l'època d'Àngel Guimerà, les mongetes s'esclofollaven. Ara simplement es pelen.
I els indiots de finals del segle XIX ara són galls dindi”. És a dir, que on
Guimerà diu “esclofollar” i “indiot” hi hem posat “pelar” i “gall dindi” perquè
els joves, pobrets, no ho entendrien.
De quins joves parlem? De barcelonins que no
han sentit mai aquests mots? Què passa amb els milers de joves que els tenen en
el seu vocabulari o en el dels seus pares? Quina política lingüística és
aquesta?
I quin és el jove que davant de “indiot” o
“espellofar” no és capaç de deduir-ne el significat pel context? I que no hi ha
diccionaris? Ni notes a peu de pàgina? No havíem quedat que llegir enriqueix el
vocabulari? O ja no cal que els joves ampliïn el repertori lèxic? Educar és
ajudar a créixer, i es creix només superant dificultats. Hi ha accions que
només serveixen per a crear invàlids i atacar la llengua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada