ser-hi sense ser-hi

No fa gaires anys, allò que importava, l’objectiu vital era viure l’instant, gaudir l’ara i l’aquí amb totes les possibilitats i totes les forces. I potser encara ho és, però això s’acaba.

L’ara i l’aquí estan desapareixent de l’existència i de l’experiència. L’experiència del real és substituïda per la de la ficció, que es viu més intensament que la realitat. 

Es va pel món, per la ciutat o al mig de la natura, amb auriculars, aïllant-se dels sons que conformen i expliquen el món. Es viatja fixant els ulls en la ficció d’una pantalla i oblidant el lloc on s’és. Les experiències físiques i sensorials ja no són les de l’entorn sinó les que ens procuren les ficcions.

La vida esdevé cada cop més una activitat adreçada no a la vida mateixa sinó a un imaginari irreal: vídeos, films, vídeojocs, música, xarxes...

Una música, sovint amb paraules, que no deixa pensar ni reflexionar; unes ficcions controlades i controladores; un imaginari que fa oblidar els problemes reals i el propi lloc en el món i els compromisos; unes xarxes un que empenyen a viure no pas l’experiència sinó la seva repercussió en els altres...

Hi ha molt d’escrit i reflexionat sobre els mecanismes de control social, però sembla que només ho han llegit i entès els controladors.

publicat el 04 - 12 - 2015

paraules exactes

No s’hauria de perdre mai de vista (ni d’enteniment) la sentència de John Searle: “No és possible pensar amb claredat si no s’és capaç de parlar i escriure amb claredat.”

Sota aquesta premissa, Gianrico Carofiglio acaba de publicar un breu assaig que demana a crits una edició (i milers de lectures) a casa nostra. 

Carofiglio, jutge, escriptor i polític, és sobretot conegut per les novel·les (“thrillers judicials”) protagonitzades per l’advocat Guido Guerrieri. En un altre ordre el 2010 va publicar La manomissione delle parole, on denunciava la pèrdua de sentit dels mots per la seva manipulació, reflexionava sobre la llengua del poder i analitzava les perversions de l’ús de cinc mots (justícia, rebel·lió, bellesa, vergonya i elecció) per a la seva recuperació i, per tant, per a un canvi de vida.

Ara, a Con parole precise, reflexiona sobre el llenguatge públic: L’obscuritat en la llengua del poder (polític, administratiu, judicial) és antidemocràtica. La qualitat de la llengua és proporcional a la qualitat del pensament. Estem inundats de frases obscures, buides, de discursos sense sentit, amb el sentit tergiversat o al servei de la mentida; i són les paraules que ens condicionen la vida. D’això parla.

Cal traduir Carofiglio. Ens és urgent.

publicat el 20 - 11 - 2015

honorar-los

No falten gaires dies perquè a l’Ateneu de Vic se celebri un homenatge a Feliu Formosa, poeta, home de teatre, traductor, intel·lectual compromès amb el seu poble, la seva gent, la seva cultura i, en definitiva, compromès amb la cultura, amb la humanitat; un dels homes en actiu més importants de les nostres lletres.

Que l’Ateneu s’hagi proposat d’homenatjar de manera periòdica els nostres més rellevants poetes, diu molt al seu favor.

Una imatge massa comuna del poeta el presenta com a un ésser aïllat en un món de flors i violes o de tempestes i tenebres. I no és ben bé això (amb excepcions, és clar). També és un tòpic, i aquest és més cert, allò que el poeta és la veu i la consciència del poble; però, precisament perquè és un tòpic, potser no ens hem parat a pensar-hi prou, no s’ha pres consciència real del que això significa més enllà de convertir textos en referents o himnes.

“Ai de la terra que no honora els seus poetes”, va dir Virgili. I aquesta sentència ha estat repetida i ratificada fins avui mateix. “El poble que no honora els seus poetes és un poble desnaturalitzat”: Maria-Mercè Marçal. 

Davant d’això, potser sí que hem de començar a mirar com tractem els poetes i la poesia i a pensar sobre quina mena de poble som o volem ser.

 publicat el 6 - 11 - 2015

ni ensenyar ni educar (24)

No n’hi ha prou amb els atacs que vénen d’Espanya, als ensenyants catalans també els cal esmerçar esforços per lluitar contra les actuacions de la Conselleria d’Ensenyament.

El darrer projecte de la Conselleria (o ja realitat?) és un despropòsit tan gran que es fa incomprensible a ulls de qualsevol pedagog o de qualsevol coneixedor de la realitat de les aules.

Atrets per allò de l’excel·lència, la rendibilitat i altres mites que pul·lulen per les escoles d’empresaris, confonent una escola amb una fàbrica de corbates, ara es vol avaluar la “rendibilitat” de centres i de professors i fer dependre d’això la seva dotació econòmica. 

Per si no fos prou, el barem de l’avaluació són les notes obtingudes al centre (sense tenir en compte cap circumstància o context del centre o dels alumnes): Com més bones notes, més bona qualificació als professors i més diners per al centre.

I d’això en diuen vetllar per la qualitat de l’ensenyament.

Cal inspecció i control, sí; però no com es fa ara, només atents a la paperassa i amb nul·la atenció a les aules i als resultats, ni com es pretén fer amb aquest projecte demencial, lluny de la realitat i lluny de la justícia i la pedagogia.

Hi ha qui diu que la Conselleria veu els ensenyants com a enemics. Potser sí.

publicat el 23 - 10 - 2015

cultura de què?

No existeix una “cultura d’elit”. Ras i curt. Allò de l’“alta cultura” no resisteix cap anàlisi cultural ni política una mica seriosa. No hi ha cap assagista o crític –d’esquerres− que en defensi ni l’existència ni la necessitat.

Qui parla de “Cultura d’elit” està defensant un model de societat classista i inamovible. Està condemnant les classes culturalment desfavorides (això sí que existeix) a seguir-ho sent sempre. Està dient que no tots els humans son iguals i que alguns no estan dotats per emocionar-se o fruir amb segons quines obres.

No existeix la “cultura d’elit”, sinó societats –i polítiques− interessades a mantenir divisions culturals (i econòmiques, i socials). Ja ens va ensenyar Gramsci el paper de la cultura en els mecanismes de l’”hegemonia” de les classes dominants. I també sabem com la cultura ajuda a pensar (i a fer revolucions).

El que existeix és una pressió absoluta i de totes bandes per no deixar que tota la societat tingui l’educació, l’oportunitat i, sobretot, les ganes d’accedir a la cultura més rica i profunda, la que trasbalsa, la que fa pensar –i riure i plorar− de debò.

Parlar de “cultura d’elit”, parlar d’”alta cultura” és establir barreres, és anar contra la cultura, contra la societat i contra la persona.

publicat el 9-10-2015

que sí

No és clar que les “candidatures pel sí” guanyin en aquestes eleccions. Tots sabem que les enquestes tenen finalitats electorals, i algunes que auguren una bona majoria al sí semblen dissenyades per desmobilitzar els seus votants per excessiva confiança i per mobilitzar una bona part de la població que mai no ha estat interessada en les urnes i a qui aquests resultats farien venir por després de tantes declaracions furibundes, apocalíptiques i, ben mirat, ridícules, de les files espanyolistes. Unes declaracions que, si bé fan créixer el nombre d’independentistes, també actuen en sentit contrari.

El que és clar és que ara mateix, quan alguns espanyols, espantats, comencen a dir que ens estimen una mica, al mateix temps continuen els atacs contra la llengua i contra tot allò que signifiqui normalitat en la llengua i la cultura. 

La lletra petita dels diaris diu l’altra cara dels titulars grossos. Contínuament es van donant de manera impune humiliacions, prohibicions, discriminacions, atacs directes a l’ús normal –i legal− de la llengua en el propi territori i contra la cultura catalana. 

Aquesta lletra petita (sovint ignorada per la premsa) i no les declaracions en lletra grossa és el que mostra la realitat. I també ens mostra l’únic camí.

publicat el 25-09-2015

"va com va"

No falten gaires setmanes perquè Joaquim Carbó publiqui una novel·la per a adults a l’editorial Males herbes.

Que un escriptor publiqui un llibre en una editorial és d’allò més normal, però aquest cas es mereix un comentari.

Tothom coneix Joaquim Carbó com a cofundador i puntal de Cavall fort, agitador cultural i sobretot com a escriptor de narrativa infantil i juvenil. Però Carbó va començar com a narrador per a adults, i sempre ha continuat essent-ho i reivindicant-se’n, tot i que el món literari l’ha volgut encasellar en els gèneres per a joves. 

Una nova novel·la “per a adults” de Carbó, doncs, és una notícia que cal celebrar.

L’altra part de la notícia és que el llibre el publicarà Males Herbes, una editorial jove, portada per gent jove, que s’ha distingit per unes publicacions, atrevides, modernes i desafiants de les consuetuds editorials. 

No ens equivocaríem de gaire pensant que els editors de Males Herbes han crescut amb textos de Carbó (i potser hi han après a llegir i a estimar la llengua i la literatura). Així doncs, amb aquesta publicació es tanca d’una manera exquisida i meravellosa un cercle de generacions i de cultura. I en mostra com és (o hauria de ser) una cultura normal, de fluxos intergeneracionals i d’admiració mútua.

publicat l'11-09-2015

ni ensenyar ni educar (23)

No estan mancades de base les caricatures que diuen que abans, quan un mestre suspenia o castigava un alumne, els pares tornaven a castigar-lo, i que ara, quan passa això, qui rep el càstig dels pares és el mestre. La brama és una exageració, però està prou assentada en la realitat.

El desprestigi de l’ensenyament, d’escoles i de professors és tan arrelat que molts dels qui el tenen assumit ho negarien si se’ls demanés.

Cada vegada és més habitual que pares exigeixin d’aprovar un alumne que objectivament no s’ho mereix, amb arguments com: “tot plegat, aquesta matèria no li servirà per a res”, o “li destaroteu els plans, i també a la família”, o “ja li ha servit de lliçó, ja ho ha après”, ignorant que excepte alguns casos (que hi són) cap professor no suspèn gratuïtament, i que a cap no li agrada fer-ho.

I també pares que organitzen vacances familiars prescindint dels compromisos escolars dels fills, privant-los de complir amb les seves obligacions.

Per què passa això? Quin concepte de l’ensenyament deuen tenir aquests pares? I del seu fill? I de la seva formació? I de la seva educació? I del compromís?

És evident que la dinàmica social fa que aquestes conductes es vegin normals. I es evident també cap a quina mena de societat ens porten.

publicat el 28-08-2015

d'on surt tot això?

No fa gaires dècades que Osona (o Vic) era el “Liverpool català”. I ara torna a ser un dels més potents generadors de músics de tota mena.

És innegable el paper que hi han jugat tant l’Escola de Música i Conservatori i la programació musical, com unes polítiques municipals i un teixit d’associacions i iniciatives.

Però convé tenir present que aquesta realitat no apareix de cop ni pot ser fruit només d’una política institucional (que, en tot cas, ha arribat després). Com sol passar, els orígens es troben en iniciatives individuals, de petits grups, sovint oblidades o poc conegudes. Els antics orfeons, les “Joventuts Musicals”, amb una molt bona programació (i una orquestra de cambra), les primeres corals, els inicis de l’Escola de Música, uns quants peluts que tocaven guitarres elèctriques, uns altres que els programaven...

Després, molt després, alguns polítics hi van donar suport. Parcial, i amb intermitències i accions contradictòries. 

Es poden posar medalles, però  cal recordar que van trobar la feina molt feta. I hem de demanar-nos on seríem ara si des de sempre haguéssim tingut (o pogut tenir) polítics conscients projectant una societat culturalment rica.

I això que es pot dir parlant de música, es pot dir, ja, de les altres arts?

publicat el 14-08-2015

"totes"?

No puc encara entendre per quines raons, en el mural de Vic dedicat a Ovidi Montllor, al famós refrany “o juguem tots o estripem la baralla”, s’ha canviat el “tots” per “totes”.

Pensava que després de tants advertiments de filòlegs (com, sobretot, la Carme Junyent, la Neus Nogué o en Pau Vidal) ja ens havíem curat d’aquesta “comèdia”. Però es veu que encara no. Sobre aquest punt remeto tan sols a una entrevista a C. Junyent a vilaweb.cat el 30-10-2013, o el seu article d’aquest 20 de juliol. Reivindicar, sí, però també voler saber.

Més raons encara. És que els “humans de gènere masculí” ja juguen tots? I a tots els jocs? És que l’Ovidi (o qualsevol persona) els discriminaria de reivindicacions com justícia, participació o igualtat? Així doncs, per què només “totes”?

Una altra qüestió: reivindiquem l’Ovidi poeta, però li destrossem el decasíl·lab modèlic i en fem una desferra. Ell sabia bé que el vers perfecte, ben ritmat (de tons, música i sintaxi) no ho és només formalment, sinó que la rotunditat i precisió del concepte es basen i es reforcen en aquests aspectes formals.

O amb el canvi es pretenia reivindicar com a genèrica la forma femenina de l’adjectiu? I la llengua, què? La llengua també fa la revolució, però no si li anem en contra.

publicat el 31-07-2015

tenir la llengua

No es tracta aquí de l’expressió “tenir llengua” a algú, en el sentit de parlar-li iradament o sense respecte.

Aquí, el títol “tenir la llengua” es refereix a la facultat de dominar la llengua en molts registres, tenir un extens vocabulari viu, posseir una gran intuïció lingüística, estimar la llengua, voler enriquir-la, i millor encara si alhora es tenen coneixements de la seva estructura i el seu funcionament. És mimar-la, tenir-ne cura, com se’n tindria d’un arbre fruiter, d’una casa o d’un hort.

Fa uns quants dies, després de la presentació del llibre A dalt més alt, de Carles Dachs (que va presentar un altre poetàs, Jaume Coll), el poeta Enric Casasses (vingut expressament de Barcelona) comentava que molt s’esgarrien els qui diuen que la llengua està morta, que amb escriptors com aquests es demostra que està ben viva, i ben moderna, i arrelada a tots els temps. Lluís Solà, que també hi era, segur que hi estaria d’acord.

Potser sí que la llengua catalana s’està morint, els indicadors ens ho mostren prou, però també és cert que hi ha unes generacions de joves escriptors, com Dachs o Coll, que la tenen tota, i la fan brillar. Però, ai ves!, d’aquests no se’n parla gaire i no surten gaire als papers. I això també vol dir alguna cosa.

publicat el 17-07-2015

elemental, però fals

No hi ha ni una pàgina en les novel·les de Sherlock Holmes on aparegui la frase “Elemental, estimat Watson”. Els especialistes s’han cansat de repetir-ho, però la inèrcia dels tòpics fa que la veritat sigui del tot ignorada. De la mateixa manera, els seguidors de la sèrie d’animació “Mazinger Z” s’estimen més passar per alt que l’expressió “pits a fora!” no apareix enlloc, i la van citant.

Això pot fer reflexionar sobre força aspectes d’allò que s’entén per “veritat”, sobre la mecànica de les creences o sobre la influència de la ciència en el coneixement popular. I també és ben fàcil establir paral·lelismes entre aquests “mites” que es van imposant contra la certesa, i moltes de les opinions sobre temes de llengua i cultura que, malgrat certeses i evidències, es van repetint i es constitueixen en veritat.

Per exemple, sobre la qualitat d’un escriptor, d’un actor, d’un músic, d’un artista o d’un creador s’instauren unes certeses inamovibles que es van repetint sense valorar ni analitzar.

Per exemple, sobre la realitat sociolingüística del català i del seu futur es van reiterant mentides pietoses sense escoltar els savis especialistes.

Per exemple, sobre la realitat de la política cultural, sobre el tòpic de la vitalitat del país, sobre...

publicat el 3-07-2015

ni ensenyar ni educar (22)

No hi deu haver gairebé ningú que ara mateix no hagi sentit parlar de la catàfora. Les proves de selectivitat l’han portada a l’estrellat mediàtic.

I heus ací que aquest rebombori ens pot il·luminar sobre tot això del nostre entorn cultural:

Un ensenyament que fa que una definició puntuï un punt sobre els deu de coneixement lingüístic, i no pas el veritable domini de la llengua, ni que sigui en l’ús d’aquesta forma gramatical.

Uns mitjans de comunicació que, sense cap informació ni cap vergonya, s’entesten a qualificar la catàfora de “figura literària” o “figura retòrica” al costat de la metàfora o la metonímia, quan és un ús habitual de la llengua i del significat: un element lingüístic que s’anticipa a aquell al qual substitueix.

Uns mitjans de comunicació que cada any fan de les proves de selectivitat notícia de primera plana, i cada any amb les mateixes paraules, imatges i reportatges, sempre intercanviables.

Uns mitjans de comunicació que només parlen d’educació quan hi ha alguna notícia (sempre relacionada amb la política o a l’administració), però pràcticament mai no es preocupen de com funciona realment l’ensenyament en aquest país.

I una població en la qual, després de tant de soroll, poca gent sabria definir la catàfora famosa.

publicat el 19-06-2015

i de la cultura? (2)

No queden clares encara les configuracions de la majoria d’Ajuntaments, però ja s’han pogut veure els primers moviments de cara als possibles pactes i als repartiments de regidories.

En aquestes qüestions la tendència cada vegada més clara és la nul·la importància que es dóna a obtenir la direcció o coordinació de la política cultural d’una ciutat o d’un poble. És evident que hi ha uns “punts forts”, com poden ser hisenda, governació o urbanisme, però també és ben palès que en les estratègies de poder la cultura no compta per a res.

Tot allò que sempre es diu de la cultura com a eina vertebradora de la societat, com a element cohesionant, com a senyal d’identitat, com a aglutinant social, com a base de la convivència i de la integració, com a constructora de futur, com a fonament de la nació... Tot això, on queda? 

Al costat d’aquests discursos, la realitat és que en la majoria d’ajuntaments del país (gairebé en tots) la regidoria de cultura no és gens cobejada ni ningú lluitarà per a tenir-la; al contrari, són els escorrialles que sovint van a parar a aquell regidor que hi té alguna relació, a vegades anecdòtica o risible, i ni es planteja que pugui existir una veritable política cultural.

I la cultura es fa des de baix. I així ens va.

publicat el 5-06-2015

i de la cultura?

No ens estranyi que la majoria de programes electorals no diguin gaire res. Al capdavall, fets de bones intencions vagues, sols ens n’arriben resums publicitaris.

De tota manera, en les polítiques culturals municipals és preocupant la vaguetat i la manca d’idees i de compromís. Llocs comuns, propostes adotzenades i cap projecte sòlid, cap línia d’acció concreta, cap disseny de futur; ni cap estudi previ de la realitat, cap anàlisi de les “polítiques” realitzades i els seus resultats. Ni cap proposta engrescadora, parcial o global. Ni tampoc cap articulació comarcal; i en un territori que tots qualifiquem (hipòcritament?) de comarca-ciutat.

És més: els qui pretenen governar Vic ignoren les reflexions i propostes que s’han realitzat des de les institucions sobre política cultural a la ciutat i a la comarca. 

Tothom coincideix a dir que la cultura és un eix social i polític fonamental, però els fets contradiuen aquesta idea. O no interessa la cultura o no interessa el país (o cap dels dos).

Mentrestant, allò que anomenen “el teixit social” (per no dir-ne el que és: “la ciutat”, “el poble”, “la gent”, la realitat) va esmerçant esforços a construir la cultura, rebent sovint dels poders públics tan sols ignorància o uns copets a l’espatlla.

publicat el 22-06-2015

fer escola (d'art)

No fa gaires anys, quan s’havia d’explicar el privilegi que vivia la comarca en l’àmbit de les Arts Visuals, al costat de l’Associació H (avui al capdavant d’ACVic, Centre d’Arts Contemporànies), del Dep. d’Expressions de la UVIC i de l’Escola Casa Masferrer, un dels puntals d’aquesta realitat era l’Escola d’Art de Vic. De les seves aules no només n’han sortit noms importants i representatius de l’art i el disseny, sinó també persones amb gust, interès i sensibilitat per als llenguatges artístics, sobretot per als contemporanis.

En aquests moments, quan fa divuit cursos que aquesta escola imparteix el Batxillerat Artístic (i cinc l’Escènic i Musical), és ben habitual trobar exalumnes d’aquests estudis com a professionals molt ben qualificats en camps molt diferents de les expressions artístiques: moda, disseny gràfic, joieria, fotografia, música, teatre, il·lustració, cinema, comissariat i crítica d’art, arts visuals... Això, a part d’altres activitats professionals no vinculades directament a les arts.

Naturalment, després del Batxillerat han fet estudis especialitzats, però és simptomàtic i gratificant veure com una modesta escola (sovint ignorada) ha sabut crear escola i va donant al país gent de la que el fa avançar i el fa més ric.

publicat el 8-05- 2015

Shakespeare? No cal, gràcies

No es poden acceptar les raons dels polítics per no ajudar més el Festival Shakespeare, decisió que ha fet que els organitzadors hagin optat per plegar, cansats de rebre només bones paraules i incerteses.

Els arguments que hem pogut sentir són simples i, sobretot, inconsistents. Bàsicament: que no hi ha diners per a tot, que el festival no ha aconseguit arrelar i fer-se un públic que el pugui mig sostenir, i que la decisió de traslladar-se a Barcelona no va estar pactada prèviament amb l’Ajuntament.

De polítics de responsabilitats tan altes n’hem d’esperar raons serioses, que obeeixin a un plantejament de política cultural de debò. I no val a dir que el Festival és molt interessant i que “ens dol molt però no podem fer més”. Uns pressupostos són, en definitiva, el dibuix del present i del futur, i és política la seva redistribució.

Anem, per parts.

1. “No hi ha diners per a tot”. El Festival demanava una quantitat modesta de diners, de manera absoluta i també en comparació amb el que s’inverteix en determinades estructures i activitats, moltes d’elles amb força menys abast i projecció que el Festival.

Si realment es creu en els actius culturals del país, si es creu en la feina feta pel Festival Shakespeare –a Catalunya i a Europa−, feta amb uns recursos mínims, l’administració ha de donar-li suport per tal que pugui arribar a tots els objectius proposats. No val posar els pressupostos d’excusa. En els projectes s’hi creu o no s’hi creu; es volen ajudar o no. I amb voluntat política es troben les engrunes pressupostàries que demanava el Festival. Si s’ha decidit no ajudar-lo, si no fa res que desaparegui, que es digui clarament. Les decisions polítiques, com ho és aquesta, s’han d’assumir i no amagar el cap sota l’ala d’arguments fal·laços.

2. “El festival no ha aconseguit arrelar i fer-se un públic que el pugui mig sostenir”. Que la professió teatral es mobilitzi per a salvar-lo i hi hagi actuat en condicions ms qhi hagi actuat dicions mstes edicions, al Raval, hagin tingut la complicitat del és que precàries per tal que no és perdés, desmenteix aquest supòsit. Que en les edicions fetes a Barcelona s’hagin exhaurit les entrades també ho desmenteix. I només caldria fer una prospecció pels diferents Festivals Shakespeare d’arreu d’Europa (agrupats en una xarxa a la qual aquest festival pertanyia) per comprovar com el d’aquí no era cap rara avis en aquest conjunt.

3. “El trasllat a Barcelona del Festival no va estat pactat ni consultat amb l’Ajuntament”. Això deu ser veritat, però se suposa que l’obligació d’un Ajuntament és atendre un Festival instal·lat al Raval que té, com ha tingut el Festival Shakespeare, la complicitat d’entitats del barri tals com La Perla29, el Teatre Romea, el CCCB, l’Escola Massana, la Filmoteca de Barcelona, l’Horiginal..., i altres lligams que estaven en camí de comprometre’s.

Pactat o no, consultat o no, no hi deu haver cap altre activitat que hagi aconseguit una xarxa de complicitats semblant en tant poc temps.

El fet és que des dels poders de la política cultural no s’ha volgut que el Festival Shakespeare continués. Un festival membre de la Xarxa Europea de Festivals Shakespeare, un festival que ha portat produccions internacionals i que ha produït espectacles que s’han pogut veure per Europa, un festival que dignifica una cultura i la posa al costat d’aquelles que estimen i valoren tot allò que Shakespeare suposa per la cultura no només occidental. (Només cal recordar que ningú no pot contradir els crítics quan diuen que Shakespeare és qui ens reinventa com a humans, qui refunda el concepte de persona i de la humanitat d’occident.)

El cert és que aquest fet (i no només aquest fet) és fruit d’una decisió política i que contribueix a dibuixar un futur cultural del país trist, pobre, d’aparador fatu, de lluentons i fet d’esquena als “emprenedors” que tant lloen els mateixos polítics, d’esquena als qui treballen per una societat on la cultura tingui un paper i un pes importants.

La pregunta és: aquest dibuix de futur, exactament quin és? qui l’ha pensat? amb quin objectiu? On volen portar la nostra societat? O bé, i més greu: existeix aquest dibuix? hi ha algú que sàpiga on es va o on es vol anar? Sigi com sigui, tot plegat fa basarda.

Publicat (en una versió reduïda) el 24 d'abril de 2015

altravera

No fa gaires dies que comencem a veure els verds naixents de la primavera, un espectacle i una alegria fonda i petita. Per tot la natura es vivifica i ens revifem els humans. 
 

Davant d’aquesta meravella ens podríem demanar si el que veiem ara és el mateix que es podia veure fa trenta, cinquanta o cent anys, si el paisatge ha canviat gaire, si verdeja i floreix el mateix que verdejava abans, si el que creix i el que sembrem és el que creixia i se sembrava temps enrere. 

I és evident que ha canviat. Es pot veure en boscos que ocupen antics prats, en espècies foranes d’arbres que substitueixen les autòctones, en conreus abandonats, en terres fèrtils que són ara polígons industrials (alguns de ben deserts), en camps sembrats de grans o farratges que eren desconeguts o residuals, en l’absència de naps i altres conreus, en les grans extensions del groc de la colza...

La primavera d’ara té uns altres colors, unes altres olors. Ens dóna un paisatge diferent.

I cal demanar-se en què ha canviat i per què. I com aquest canvi afecta les nostres vides, i les vides d’alguns que viuen ben lluny.

I ens cal encara voler saber qui decideix aquests canvis i per quins raons.

I si ho arribem a saber, potser la primavera ens deixarà un regust amarg, i trist.

publicat el 10 - 04 - 2015

Només els agraden morts

 No s’han apagat encara les veus de lloança a Ovidi Montllor en l’aniversari de la seva mort, però aviat s’apagaran. S’apagaran les que s’han alçat aquestes setmanes de commemoracions i quedaran les poques, i modestes, que durant vint anys no han parat de reivindicar una figura, una obra i una actitud tan excepcionals i necessàries com les seves.

Després del gran foc d’encenalls, res més. Desert i cendra, oblit. Com sempre.

Una cosa: Que molts dels qui ara gairebé el santifiquen són els mateixos que li van negar el pa i la sal mentre era viu i treballava i volia treballar. Si no va poder gravar el seu darrer disc, si ningú no el contractava, si vivia gairebé en l’ostracisme era perquè institucions, mitjans, estructures i sobretot persones, persones amb nom i cognoms, l’ignoraven sistemàticament perquè “això ja no es porta” o perquè els era incòmode. I ara hem de sentir: “Que bo que era l’Ovidi, quina llàstima!”

Una altra cosa: Hem d’esperar que es morin en Quico Pi de la Serra o en Rafael Subirachs, per exemple, perquè se’n faci cas, es posin al lloc que es mereixen i puguin fer i exhibir la seva feina amb normalitat?

Doncs sembla que sí. I, mentrestant, no cal ni que mengin, que ja els afalagarem quan s’hagin mort de pena, o de gana.

publicat el 17 de març de 2015

Qui la fa? Qui cobra?

 No escapa a ningú la precarietat en què es troben els creadors i els agents culturals de base. Cada dia es restringeixen més els pressupostos, es fan menys contractes, es rebaixen més els preus, s’actua a percentatge...

 

I a ningú que estigui una mica ficat en aquest món no li escapa que no només es continuen mantenint les mateixes estructures de quan semblaven sobrar els diners, sinó que encara se’n creen de noves; organismes i consells assessors amb una visió empresarial i economicista de la cultura, allò de la “indústria cultural”, que ja s’ha vist quina funció i quins resultats han donat.

Això, mentre els agents culturals de base treballen a precari, de franc, esmerçant-hi el seu temps d’oci i els seus diners, fiscalitzats per totes les institucions i colgats de paperassa per mirar d’aconseguir unes mínimes engrunes d’uns pressupostos destinats sobretot a mantenir les estructures de dalt de tot.

Al final, la realitat és que la base de la cultura, de l’acció cultural, és la més mal tractada; que tothom viu de la “cultura” menys els qui la creen; que els organismes públics estan d’esquena a la realitat, la ignoren i poques vegades confien en aquestes persones. Però sempre dient que la base és el més important.

I com pot acabar això? 

publicat el 13 de març

Llibres? Per què?

 No fa gaires anys que tornen a aparèixer amb força les botigues de llibres de segona mà. Cada dia se’n veuen més arreu.

 

Remenant entre el que s’hi ofereix es troben molts llibres dels que es fan llegir als estudiants, des dels cursos més petits fins als universitaris. Si s’observa bé el llibre no hi ha cap dubte de la seva procedència.

Què vol dir que una persona es tregui de sobre els llibres que ha llegit en els seus estudis? Que aquell llibre li fa nosa, que creu que mai no li servirà per a res, que no forma ni mai ha de formar part de la seva vida; sigui un Roald Dahl, Solitud, els poemes de Salvat Papasseit o els contes de Monzó o Calders. I vol dir que el llibre no li ha donat res, que no li ha arribat enlloc, i que ni tan sols li ha agafat una mica d’estima.

Si aquesta és la relació amb un llibre que s’ha llegit a les aules, és evident que alguna cosa falla en el sistema (i en sistemes d’aquests, quan falla alguna cosa falla tot el sistema); falla en l’alumne, en el professor o en instàncies més altes de l’administració.

I falla el sistema i falla la societat quan en l’imaginari i en la construcció personal substituïm la literatura i la tradició cultural pels anodins productes d’entreteniment de les multinacionals. I així ens va.

Publicat el 27 de febrer del 2015

Garriga a Vic

No podria afegir res al que s’ha dit de Francesc Garriga arran de la seva mort; en tot cas expressar la sintonia amb la majoria d’articles que s’han publicat. Tampoc voldria exagerar sobre la relació que hi he pogut mantenir al llarg de tots els anys de coneixença. 

Però em sembla oportú deixar escrit un comentari sobre les seves intervencions o estades a Vic.

No vam ser molts els qui vam tenir el luxe d’assistir a la darrera visita de Garriga a la ciutat. Era el 27 d’octubre, al bar-restaurant El Gravat, en la presentació dels llibres d’AdiA Edicions, un dels quals era Demà no és mai, l’antologia de la seva obra que Jaume C. Pons Alorda i Pau Vadell van editar.

En aquella ocasió, a part de la seva poesia vam poder viure un cop més la seva sornegueria lúcida, els comentaris directes i sarcàstics, l’humor, la franquesa, la bonhomia i la sintonia amb les generacions més joves. La sessió i el sopar van ser un bon comiat de Vic per al poeta, que va enamorar els assistents i que tots recordem amb alegria, i ara amb nostàlgia.

I sempre recordarem, agraïts, l’assistència constant als cicles Un Pas a Dos a Vic a finals dels noranta, i com es delia per anar a El Caliu a menjar sopa torrada amb “pelotilles” (com li agradava de dir).

Adéu, Francesc.

Publicat el 13 de febrer de 2015