No estranya a ningú el fet que, davant de
la crisi, tota mena d’administracions i governs comencin reduint dràsticament
els pressupostos de cultura.
Que no estranyi ja és símptoma que les
coses no van gens bé. Quan una societat, amb resignació o amb
aplaudiments, accepta que la cultura és
de les primeres coses prescindibles, comença a abocar-se a l’autodestrucció.
Se sol objectar que és més important
potenciar la indústria, el consum o altres activitats econòmiques. Així
s’ignoren dos preceptes fonamentals. 1: Que qui aguanta realment les societats
i els països no ha de ser forçosament l’activitat industrial, i 2: Que la
cultura pot arribar a ser una important activitat econòmica i, a part d’això,
fonamental per tenir un lloc en el món.
Però no és només això. A Catalunya des de
l’inici de l’autogovern s’ha anat eliminant la idea que la cultura és un senyal
essencial d’identitat i un dels actius vitals del país. Ben al revés de llocs
com Eslovènia o les Repúbliques Bàltiques, que, conscients de la seva realitat,
aposten sense dubtes per la cultura com a mitjà d’estar en el món i de
salvar-se com a país, a l’interior i a l’exterior.
El més greu és que els nostres polítics, després de fer el que fan, diuen que volen seguir el camí d’aquests països. Comencem bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada