No he seguit gaire la notícia, que no s’ha
esbombat gaire, per motius que s’entenen: El president de la secció filològica
de l’Institut d’Estudis Catalans, Joan Martí, en unes declaracions
radiofòniques constatà que hi ha molts periodistes que no tenen el nivell de
competència lingüística que cal exigir a un professional de la comunicació, i
que aquests s’haurien de retirar de la professió fins que no adquireixin el
nivell de competència adequat.
La certesa d’aquesta observació és
comprovable cada dia a la ràdio, a la televisió i a la premsa. I la lògica del
seu argument és implacable com no pot ser, per exemple, que un mecànic no
sàpiga gaire de mecànica. Però per les reaccions que hi ha hagut sembla ser
perfectament concebible que un periodista no domini la seva eina de treball (la
llengua).
En cap país sensat ningú no gosa
desautoritzar la màxima autoritat lingüística, ni a ningú no se li acut de pensar
que un periodista no ha de conèixer la llengua amb què treballa. Però aquí molts
periodistes i mitjans d’informació s’han alçat contra Joan Martí. I això és més
greu del que sembla. No és sols un atac directe contra la llengua i una mostra
de la desídia i la incúria d’aquests professionals. Al darrere sembla haver-hi
molt més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada