el que anem perdent (2)

No cal anar al Pallars per veure com es perden els parlars del nostre país. Osona i la Plana de Vic són un exemple modèlic de la pèrdua dialectal i la uniformització amorfa, impersonal i empobridora de la llengua.

La major part de característiques del parlar d’Osona i de la Plana de Vic ja no es poden sentir enlloc. La gent ja no va a “Tardei” ni a “Santulària”; el ieisme ha desaparegut: ja no hi ha “canaia” sinó “canalla” (o simplement “nens i nenes”, que és molt pitjor), ni “paia” ni “pois” (que són els del cap, no els “polls” de les gallines); ningú no usa l’auxiliar “ésser” (“sóc anat a Toreió”, “què ets fet avui?”); han desaparegut la majoria de les particularitats de la fonètica vocàlica...

De les característiques lèxiques, morfològiques i sintàctiques que Carme Vilà va descriure en un treball publicat el 1989, ja gairebé no se’n pot trobar cap, exceptuant, potser, alguns mots més populars que s’han fet identitaris, com “eixabuiro”, “coça”, “torratxa” o “fressa”.

Més enllà de la discussió de si cal o no treballar per conservar-les, és evident que estem empobrint la parla, que s’estan perdent unes importants marques d’identitat i, amb elles, una manera de ser en el món. I ningú no fa res per a frenar aquest procés de degradació.

publicat el 20 - 09 - 2013

el que anem perdent (1)

No fa gaires dies, en un poblet del Pallars, un home ja gran es lamentava que el pallarès, la parla pallaresa, ja és irrecuperable, que no hi ha hagut prou transmissió generacional i que els nous habitants de les valls, vinguts de fora, no el parlen.

També es queixava de la poca receptivitat de molts catalans a les formes dialectals de la llengua. Deia que a la seva néta, petita, que viu a Alemanya i parla alemany i català –pallarès− (per mor de la seva mare), quan va a Barcelona les nenes de la seva edat no l’entenen.

En donava la culpa, i amb raó, a la incúria (i incultura) dels mitjans de comunicació i de l’ensenyament. De tota manera, no deixava d’esmentar un grapat d’iniciatives molt interessants i efectives per sembrar el pallarès als infants i joves de la comarca.

És del tot alliçonador, i escruixidor, escoltar un senyor, antic guarda forestal, queixar-se d’aquesta mutilació cultural i argumentar la protesta amb raons precises i impecables. I més encara veure la tristor, la desolació, que això li provoca. Allò que ja sabem, i que ens dol i ens revolta, es torna molt més punyent encara quan ho sentim encarnat, viscut i patit des del fons de l’ànima de les persones, del poble.

Potser sabem quin país volem, però no el sabem fer.

publicat el 06 - 09 - 2013