No recordo quin historiador antic va dir
que la decadència de l’Imperi Romà s’inicià quan els cuiners van començar a
tenir més importància i més popularitat que l’emperador. Sigui una causa, un
símptoma o es tracti d’esdeveniments paral·lels, l’observació ens hauria de fer
rumiar sobre el present; sobretot ara que Catalunya comença a ser coneguda més
que res pels seus cuiners, que van desplaçant de l’imaginari català científics,
artistes, intel·lectuals i altres pensadors i creadors.
Això no és un preàmbul de la decadència o
la fi de la cultura catalana, ni de bon tros; però marca un gir important en la
construcció del país i de la seva realitat. I no és només una qüestió d’imatge,
sinó d’essència o, millor, de model de país. El país real, al capdavall, acaba
essent el que es mostra i es preconitza.
És evident que a occident l’alta cuina es
troba en primer pla, com a l’antiga Roma. No ens demanarem ara el perquè (i cal
una profunda reflexió). I és bo aprofitar aquestes circumstàncies per donar a
conèixer el país. Però sí que hauríem de demanar-nos per què les energies
(mediàtiques o institucionals) dedicades a construir la imatge d’una Catalunya
de cuiners no es dediquen a construir una Catalunya de científics, pensadors o
artistes.
04 - 12 - 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada