"No m'he explicat prou bé"

No passa setmana (o dia) sense que un càrrec públic, després de les reaccions provocades per unes declaracions seves, surti a dir que “Segurament no m’he explicat prou bé. El que volia dir realment...”, dit, habitualment, des de l’arrogància. (I val a dir que des de fa uns quants mesos això ha augmentat considerablement.) 

No només s’hi delata la incapacitat de reconèixer errors –tàctics– o ficades de pota (i ja no diem idees roïns o inacceptables), sinó que molt sovint no costa gens de llegir-hi el que realment volen que entenguem: “Vostès són rucs i no m’han sabut entendre”.

Un càrrec públic es pot equivocar alguna vegada en les seves declaracions, però no una vegada rere l’altra (cosa que faria acomiadar un professional de qualsevol altre ram). Per que no són capaços de defensar el que pensen i el que han dit realment encara que sigui impopular? Tan poc creuen en les seves idees? Valen més la popularitat i els vots? Per què se n’han d’amagar? Si un cop dit allò que pensen se n’han d’avergonyir i rectificar, això no els fa reflexionar? (Se’n deia “hipocresia” d’allò? “cinisme”? “mentida”?)

“Aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc uns altres.”, va dir Groucho Marx. Però era humorista, no polític. (O sí?)

publicat el 26 de gener de 2018

de lleis i imperis

No cal entendre en jurisprudència o en teoria del dret per sentir una certa esgarrifança i molta perplexitat cada vegada que des del poder algú parla de sotmetre a “l’imperi de la llei”. Com si la llei fos una imposició, un sotmetiment. La llei és un acord per facilitar la convivència i ordenar-la.

Dir “l’imperi de la llei” és concebre la llei com a una eina de dominació d’algú, que se l’ha fet seva, la dicta i la controla, sobre els altres, als quals vol sotmetre usant al llei com a eina i excusa.

Qui diu “l’imperi de la llei” normalment ho diu parlant d’algú a qui vol controlar i dominar, i quan ho diu entén que la llei és un mecanisme al servei dels seus interessos particulars contra els interessos de qualssevol.

Parlar de “sotmetre algú a l’imperi de la llei”, en un estat de dret i quan aquest “algú” és manifestament cívic, és anar contra la llei, els seus fonaments i  el seu esperit.

Parlar de “l’imperi de la llei” és, de fet, il·legal i hauria d’estar penat.

Tot això fa pensar en aquell poema, tan bell i cert, d’Erich Fried sobre la llibertat: “Dir / –Ací / domina la llibertat– // és sempre / un error / o potser / una mentida. // La llibertat / no domina”. 

Doncs el mateix podríem dir de la llei. La llei no impera, la llei conviu. 

publicat el 12 de gener de 2018

Milers de cent cinquanta-cincs

No és fàcil saber tot el que ha suposat l’atac a Catalunya a través del 155, ni quantificar-ho. Però no és només això: des de fa molt de temps, empresarialment ja s’aplicaven, i s’apliquen, mesures que van contra la normalització del país. La “lògica” del mercat va sempre contra la llengua; com, per exemple, el que passa amb les llibreries.

Els grans grups editorials, que editen poc en català, obliguen els llibreters a rebre tot el seu servei de novetats, llibres en castellà i en català, encara que al llibreter només li interessin els catalans. Així les llibreries s’omplen de llibres en castellà, a no ser que el llibreter tingui prou temps per retornar de pressa els que no vol i que tornarà igualment més endavant. No és el 155, però li fa la feina.

El que és pur 155 és el radical ofec econòmic als mitjans de comunicació en català, tant els de paper com els digitals. No se’ls paguen les subvencions aprovades, que els són vitals, ni se’ls paga la publicitat institucional ja publicada. Tampoc estan rebent la publicitat institucional que seria habitual. L’objectiu és l’asfíxia econòmica del mitjans que no són “la veu de l’amo”; acabar amb la pluralitat informativa i d’opinió, acabar amb qui no està al costat de qui mana. Pensament únic.

publicat el 29 de desembre de 2017