No
són gaires les cultures que poden presumir de tenir traduïts complets els
filòsofs presocràtics.
Suposen
el nostre origen de la filosofia, del pensament racional; la primera vegada que
la cultura es pregunta i es respon sobre l’ésser, l’existència, l’home, la
natura... amb un pensament abstracte, amb les eines de la lògica i la deducció
i lluny dels mites. I amb una llengua i una actitud que són també les de la
poesia. Filosofia i poesia ben juntes, abans que Sòcrates i Plató les fessin
divorciar (i encara ho estan, i així ens va).
Són
textos fragmentaris, bàsicament citats en obres d’autors posteriors. La
majoria, breus; a vegades, de ben poques paraules. I per això ens resulten tan
atractius i tenen tantes interpretacions.
I
són molt difícils de traduir, ja que pràcticament no tenen correspondència
lèxica ni conceptual amb la nostra llengua i la nostra cultura.
I
són, sobretot, bells. I interessants, i suggeridors... Són a la base de tot.
La
feina de traduir-los al català l’ha feta Joan Ferrer Gràcia, amb una opció de
traducció modèlica, rigorosa, sense cap concessió a la tradició d’edulcorar-los
o a fer-los més “passadors”. És una tasca titànica i que mai el país no li
agrairà prou. Doncs, com a mínim, agraïm-li els que en fruirem.
23 - 09 - 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada