Shakespeare? No cal, gràcies

No es poden acceptar les raons dels polítics per no ajudar més el Festival Shakespeare, decisió que ha fet que els organitzadors hagin optat per plegar, cansats de rebre només bones paraules i incerteses.

Els arguments que hem pogut sentir són simples i, sobretot, inconsistents. Bàsicament: que no hi ha diners per a tot, que el festival no ha aconseguit arrelar i fer-se un públic que el pugui mig sostenir, i que la decisió de traslladar-se a Barcelona no va estar pactada prèviament amb l’Ajuntament.

De polítics de responsabilitats tan altes n’hem d’esperar raons serioses, que obeeixin a un plantejament de política cultural de debò. I no val a dir que el Festival és molt interessant i que “ens dol molt però no podem fer més”. Uns pressupostos són, en definitiva, el dibuix del present i del futur, i és política la seva redistribució.

Anem, per parts.

1. “No hi ha diners per a tot”. El Festival demanava una quantitat modesta de diners, de manera absoluta i també en comparació amb el que s’inverteix en determinades estructures i activitats, moltes d’elles amb força menys abast i projecció que el Festival.

Si realment es creu en els actius culturals del país, si es creu en la feina feta pel Festival Shakespeare –a Catalunya i a Europa−, feta amb uns recursos mínims, l’administració ha de donar-li suport per tal que pugui arribar a tots els objectius proposats. No val posar els pressupostos d’excusa. En els projectes s’hi creu o no s’hi creu; es volen ajudar o no. I amb voluntat política es troben les engrunes pressupostàries que demanava el Festival. Si s’ha decidit no ajudar-lo, si no fa res que desaparegui, que es digui clarament. Les decisions polítiques, com ho és aquesta, s’han d’assumir i no amagar el cap sota l’ala d’arguments fal·laços.

2. “El festival no ha aconseguit arrelar i fer-se un públic que el pugui mig sostenir”. Que la professió teatral es mobilitzi per a salvar-lo i hi hagi actuat en condicions ms qhi hagi actuat dicions mstes edicions, al Raval, hagin tingut la complicitat del és que precàries per tal que no és perdés, desmenteix aquest supòsit. Que en les edicions fetes a Barcelona s’hagin exhaurit les entrades també ho desmenteix. I només caldria fer una prospecció pels diferents Festivals Shakespeare d’arreu d’Europa (agrupats en una xarxa a la qual aquest festival pertanyia) per comprovar com el d’aquí no era cap rara avis en aquest conjunt.

3. “El trasllat a Barcelona del Festival no va estat pactat ni consultat amb l’Ajuntament”. Això deu ser veritat, però se suposa que l’obligació d’un Ajuntament és atendre un Festival instal·lat al Raval que té, com ha tingut el Festival Shakespeare, la complicitat d’entitats del barri tals com La Perla29, el Teatre Romea, el CCCB, l’Escola Massana, la Filmoteca de Barcelona, l’Horiginal..., i altres lligams que estaven en camí de comprometre’s.

Pactat o no, consultat o no, no hi deu haver cap altre activitat que hagi aconseguit una xarxa de complicitats semblant en tant poc temps.

El fet és que des dels poders de la política cultural no s’ha volgut que el Festival Shakespeare continués. Un festival membre de la Xarxa Europea de Festivals Shakespeare, un festival que ha portat produccions internacionals i que ha produït espectacles que s’han pogut veure per Europa, un festival que dignifica una cultura i la posa al costat d’aquelles que estimen i valoren tot allò que Shakespeare suposa per la cultura no només occidental. (Només cal recordar que ningú no pot contradir els crítics quan diuen que Shakespeare és qui ens reinventa com a humans, qui refunda el concepte de persona i de la humanitat d’occident.)

El cert és que aquest fet (i no només aquest fet) és fruit d’una decisió política i que contribueix a dibuixar un futur cultural del país trist, pobre, d’aparador fatu, de lluentons i fet d’esquena als “emprenedors” que tant lloen els mateixos polítics, d’esquena als qui treballen per una societat on la cultura tingui un paper i un pes importants.

La pregunta és: aquest dibuix de futur, exactament quin és? qui l’ha pensat? amb quin objectiu? On volen portar la nostra societat? O bé, i més greu: existeix aquest dibuix? hi ha algú que sàpiga on es va o on es vol anar? Sigi com sigui, tot plegat fa basarda.

Publicat (en una versió reduïda) el 24 d'abril de 2015

altravera

No fa gaires dies que comencem a veure els verds naixents de la primavera, un espectacle i una alegria fonda i petita. Per tot la natura es vivifica i ens revifem els humans. 
 

Davant d’aquesta meravella ens podríem demanar si el que veiem ara és el mateix que es podia veure fa trenta, cinquanta o cent anys, si el paisatge ha canviat gaire, si verdeja i floreix el mateix que verdejava abans, si el que creix i el que sembrem és el que creixia i se sembrava temps enrere. 

I és evident que ha canviat. Es pot veure en boscos que ocupen antics prats, en espècies foranes d’arbres que substitueixen les autòctones, en conreus abandonats, en terres fèrtils que són ara polígons industrials (alguns de ben deserts), en camps sembrats de grans o farratges que eren desconeguts o residuals, en l’absència de naps i altres conreus, en les grans extensions del groc de la colza...

La primavera d’ara té uns altres colors, unes altres olors. Ens dóna un paisatge diferent.

I cal demanar-se en què ha canviat i per què. I com aquest canvi afecta les nostres vides, i les vides d’alguns que viuen ben lluny.

I ens cal encara voler saber qui decideix aquests canvis i per quins raons.

I si ho arribem a saber, potser la primavera ens deixarà un regust amarg, i trist.

publicat el 10 - 04 - 2015

Només els agraden morts

 No s’han apagat encara les veus de lloança a Ovidi Montllor en l’aniversari de la seva mort, però aviat s’apagaran. S’apagaran les que s’han alçat aquestes setmanes de commemoracions i quedaran les poques, i modestes, que durant vint anys no han parat de reivindicar una figura, una obra i una actitud tan excepcionals i necessàries com les seves.

Després del gran foc d’encenalls, res més. Desert i cendra, oblit. Com sempre.

Una cosa: Que molts dels qui ara gairebé el santifiquen són els mateixos que li van negar el pa i la sal mentre era viu i treballava i volia treballar. Si no va poder gravar el seu darrer disc, si ningú no el contractava, si vivia gairebé en l’ostracisme era perquè institucions, mitjans, estructures i sobretot persones, persones amb nom i cognoms, l’ignoraven sistemàticament perquè “això ja no es porta” o perquè els era incòmode. I ara hem de sentir: “Que bo que era l’Ovidi, quina llàstima!”

Una altra cosa: Hem d’esperar que es morin en Quico Pi de la Serra o en Rafael Subirachs, per exemple, perquè se’n faci cas, es posin al lloc que es mereixen i puguin fer i exhibir la seva feina amb normalitat?

Doncs sembla que sí. I, mentrestant, no cal ni que mengin, que ja els afalagarem quan s’hagin mort de pena, o de gana.

publicat el 17 de març de 2015

Qui la fa? Qui cobra?

 No escapa a ningú la precarietat en què es troben els creadors i els agents culturals de base. Cada dia es restringeixen més els pressupostos, es fan menys contractes, es rebaixen més els preus, s’actua a percentatge...

 

I a ningú que estigui una mica ficat en aquest món no li escapa que no només es continuen mantenint les mateixes estructures de quan semblaven sobrar els diners, sinó que encara se’n creen de noves; organismes i consells assessors amb una visió empresarial i economicista de la cultura, allò de la “indústria cultural”, que ja s’ha vist quina funció i quins resultats han donat.

Això, mentre els agents culturals de base treballen a precari, de franc, esmerçant-hi el seu temps d’oci i els seus diners, fiscalitzats per totes les institucions i colgats de paperassa per mirar d’aconseguir unes mínimes engrunes d’uns pressupostos destinats sobretot a mantenir les estructures de dalt de tot.

Al final, la realitat és que la base de la cultura, de l’acció cultural, és la més mal tractada; que tothom viu de la “cultura” menys els qui la creen; que els organismes públics estan d’esquena a la realitat, la ignoren i poques vegades confien en aquestes persones. Però sempre dient que la base és el més important.

I com pot acabar això? 

publicat el 13 de març

Llibres? Per què?

 No fa gaires anys que tornen a aparèixer amb força les botigues de llibres de segona mà. Cada dia se’n veuen més arreu.

 

Remenant entre el que s’hi ofereix es troben molts llibres dels que es fan llegir als estudiants, des dels cursos més petits fins als universitaris. Si s’observa bé el llibre no hi ha cap dubte de la seva procedència.

Què vol dir que una persona es tregui de sobre els llibres que ha llegit en els seus estudis? Que aquell llibre li fa nosa, que creu que mai no li servirà per a res, que no forma ni mai ha de formar part de la seva vida; sigui un Roald Dahl, Solitud, els poemes de Salvat Papasseit o els contes de Monzó o Calders. I vol dir que el llibre no li ha donat res, que no li ha arribat enlloc, i que ni tan sols li ha agafat una mica d’estima.

Si aquesta és la relació amb un llibre que s’ha llegit a les aules, és evident que alguna cosa falla en el sistema (i en sistemes d’aquests, quan falla alguna cosa falla tot el sistema); falla en l’alumne, en el professor o en instàncies més altes de l’administració.

I falla el sistema i falla la societat quan en l’imaginari i en la construcció personal substituïm la literatura i la tradició cultural pels anodins productes d’entreteniment de les multinacionals. I així ens va.

Publicat el 27 de febrer del 2015

Garriga a Vic

No podria afegir res al que s’ha dit de Francesc Garriga arran de la seva mort; en tot cas expressar la sintonia amb la majoria d’articles que s’han publicat. Tampoc voldria exagerar sobre la relació que hi he pogut mantenir al llarg de tots els anys de coneixença. 

Però em sembla oportú deixar escrit un comentari sobre les seves intervencions o estades a Vic.

No vam ser molts els qui vam tenir el luxe d’assistir a la darrera visita de Garriga a la ciutat. Era el 27 d’octubre, al bar-restaurant El Gravat, en la presentació dels llibres d’AdiA Edicions, un dels quals era Demà no és mai, l’antologia de la seva obra que Jaume C. Pons Alorda i Pau Vadell van editar.

En aquella ocasió, a part de la seva poesia vam poder viure un cop més la seva sornegueria lúcida, els comentaris directes i sarcàstics, l’humor, la franquesa, la bonhomia i la sintonia amb les generacions més joves. La sessió i el sopar van ser un bon comiat de Vic per al poeta, que va enamorar els assistents i que tots recordem amb alegria, i ara amb nostàlgia.

I sempre recordarem, agraïts, l’assistència constant als cicles Un Pas a Dos a Vic a finals dels noranta, i com es delia per anar a El Caliu a menjar sopa torrada amb “pelotilles” (com li agradava de dir).

Adéu, Francesc.

Publicat el 13 de febrer de 2015

S'acaba (?)

 No fa gaires dies, Carme Junyent, lingüista i cap del Grup d’Estudi de llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona, en un acte públic sobre l’estat de la llengua catalana en un futur, va exposar les condicions que farien falta perquè el català no desaparegués. “Fer com sempre ens està portant a l’extinció” és una de les idees de la seves tesis.

 

En el mateix acte, Pau Vidal, filòleg, escriptor i traductor, va explanar alguns dels continguts dels seu recent llibre El bilingüisme mata (el títol és prou clar).

No podem entrar en detalls, però és altament preocupant que el que diguin sobre aquest tema els especialistes s’aparti tant de la política lingüística que es du a terme i de la que es projecta per a un futur.

Ja fa molt anys (com a mínim des del primer manifest d’Els Marges, el 1979) que sociolingüistes i filòlegs adverteixen del precari estat i de l’incert futur de la llengua, i ofereixen directrius d’actuació als polítics. I fa els mateixos anys que els polítics no volen escoltar-los. 

La moderadora de l’acte va fer notar com l’acció política és molt eficaç per atacar una llengua, però no es pot fer servir per a defensar-la. On són els polítics conscients i valents? La llengua ha de dependre només dels parlants? Això s’acaba?

publicat el 30 de gener de 2015

Vikea (IV)

No voldria allargar massa les columnes dedicades a la conversió de Vic en una ciutat anodina, vulgar i sense encant ni personalitat, però esmentaré, com a mínim, dues qüestions.
 

Una és la imminent remodelació de les Rambles. Qui hagi vist els projectes, a part de si responen o no a la voluntat i necessitat dels veïns consultats, haurà vist que tenen la mateixa tristor i poca sensibilitat que el Passeig i la Rambla del Carme, unes actuacions sense sentit ni valor, grises i banals, que fan enyorar l’antic Passeig, que al menys tenia gràcia i personalitat i resolia bé el problema dels desnivells (igual com s’enyora el Parc Balmes original, que ara seria una joieta de la ciutat).

L’altra actuació suïcida és la prohibició d’estendre la roba als balcons. Com si a Vic sempre hi fes sol o tothom tingués assecadora o terrat. Com si fos més important una dubtosa estètica del “net i endreçat” que no les necessitats dels vigatans. A més, els més afectats en són les classes més humils, i això potser és important. Es prefereix lluir façanes mortes de museu o de Poble Espanyol que no pas tenir cases i carrers plens de vida. Això sí: en els viatges tothom fa fotos boniques de roba estesa als carrers d’altres ciutats.

I el mobiliari urbà? Un altre dia.

publicat el 16 de gener

Vikea (III) et alia

 No sap ningú què serà del forn de pa Soler de Plaça, a Vic. I no es tracta només de la façana: el taulell és igualment essencial (el revestiment de la paret ha estat traslladat al nou espai). No se sap, però tothom es tem que faci la via de dues botigues veïnes: la desaparició de l’original i genuïna ferreteria Furriols (més d’un hauria pagat per visitar-la) i la profanació i banalització de la preciosa merceria Solà, que qualsevol ciutat decent hauria obligat a conservar (com desitjava la família que la regentava).

 

És ben llarga la llista de llocs deliciosos i amb gran personalitat que van donant pas a espais anodins i adotzenats que tornen la ciutat anodina i adotzenada (can Postius, cansaladeria Martí, can Merinos, can Mateu o les merceries Cassa i Mas). I tot sota l’aquiescència o el silenci dels poders.

Viatgem i visitem allò que aquí destruïm. Admirem a fora la història, la bellesa, la originalitat i la sensibilitat, i convertim la nostra ciutat en un espai vulgar i sense cap interès.

Cal recordar que potser la llei superior és el catàleg de protecció d’arquitectura i urbanisme, i que depèn de l’Ajuntament. O que, al capdavall, els representants del poble han de governar i no lamentar-se amb aquells a qui no han sabut escoltar.

publicat el 2 de gener de 2015