Quines raons de fons?

No recordo exactament quin polític català va dir la frase. Era en motiu de la darrera sentència del Tribunal Suprem contra el català, la que l’anul·la com a llengua vehicular en l’ensenyament de tres a sis anys i anul·la dedicar una atenció al seu aprenentatge per part de l’alumnat estranger.

La frase era: “No és un atac contra el català, és simplement la regularització de la situació bilingüe”.

Millor no recordar-ne el nom, del polític. Caldria dir-li que consulti a qualsevol batxiller, que llegeixi un manual de sociolingüística, o que parli amb algun sociolingüista (que no estigui a sou de cap partit).

Tothom que hagi llegit una mica sap que això que ell en diu “simplement” la regularització de la situació bilingüe, és un dels principals agents de la substitució lingüística, de la desaparició d’una llengua. És a dir: aquest senyor defensa un atac directe a la llengua.

Com pot ser que el portaveu oficial d’un partit digui un disbarat com aquest?

Només es pot explicar per ignorància o per mala fe. I hem de suposar que no és ruc o bé que té assessors que el poden informar. O que podria haver rectificat.

Si no és ignorància, aleshores, què hi ha al darrere d’aquesta afirmació? Quines raons de fons? Per què enganya i es vol autoenganyar?

Publicat el 13 - 07 - 2012

crear escola

No fa gaires dies s’han clausurat a Vic dues exposicions singulars: “Un guixar insistent”, de Marta Juan, al Temple Romà, i “Papers en papers”, d’Aina Roca, a ACVic.

Aquí no correspon la crítica d’art. En parlem perquè aquestes dues exposicions tenen una particularitat especial: es tracta del treball de fi d’estudis de les seves autores, fins ara estudiants a l’Escola d’Art de Vic.

En diverses disciplines és habitual presentar en públic treballs de fi de carrera. No és tan habitual, però, que tinguin la qualitat i el registre dels més exigents treballs professionals. I en aquests dos casos no es tracta de temptejos o d’obres vacil·lants, sinó d’Art en majúscules, en els plantejaments, en el cos teòric, en el procés i en el resultat final.

I en això l’Escola d’Art de Vic té un paper essencial. Des de 1980 com a “Escola d’Arts i Oficis“, ha anat forjant generacions de professionals artesans i artistes amb un gran pes en el panorama dels seus respectius àmbits.

S’ha dit molt que Vic és el Liverpool català per la quantitat i qualitat dels músics que ha generat. És hora de reivindicar-se també en el món de les arts. Reivindicar-se sobretot a la mateixa ciutat i comarca, que semblen ignorar què hi ha al voltant del claustre de Sant Domènec.

Publicat el 6 - 07 - 2012