Ai senyor!

No fa gaire va sortir la notícia que l’Ajuntament de l’Esquirol s’ha vist obligat a posar una taxa per baixar a la Foradada de Cantonigròs i a restringir-hi l’afluència de visitants.

En un diari digital després d’aquesta notícia hi havia uns vídeos de promoció del diari, en un dels quals es descobria als lectors cinquanta preciosos racons naturals amb tots els detalls i se’ls convidava a anar-hi. El vídeo, ves per on, començava amb una imatge de la Foradada.

Naturalment que no es pot acusar el diari de provocar l’allau a cap indret, però aquesta coincidència no és cap excepció.

En qualsevol mitjà de comunicació podria trobar-s’hi un article sobre l’augment d’accidents de trànsit acompanyat d’un altre article lloant la potència d’un cotxe que fa sentir-se “amo de la carretera”; o un article sobre la igualtat de gènere i a sota un anunci d’aquells de “dona, posa’t guapa per als homes”; o un article sobre l’educació no sexista al costat de recomanacions de regals sexistes per a la canalla, o un reportatge sobre l’addicció a les apostes digitals en un mitjà on s’anuncien aquestes cases d’apostes i se’n referencien els guanys; o...

cosa del nostre temps? En fi, que cadascú en tregui els comentaris i les conclusions que li semblin millor.

publicat el 19 d'octubre de 2018

Qüestions de llengua

No sabria què afegir a tot el que s’ha analitzat, dit i escrit en motiu del primer aniversari. De tota manera hi ha un parell d’aspectes lingüístics de què ens hem adonat i que voldria exposar.

En totes les tertúlies públiques i converses privades hem notat un vocabulari generalitzat i ben arrelat. Es parla sempre de “nosaltres” i “ells”; de “nosaltres” i “els altres”. No pas en una discriminació ideològica o social sinó geogràfica. Moltes fronteres també comencen en el lèxic, en l’imaginari.

I és un “nosaltres que cada vegada més gent eixampla més, cap al sud, cap al nord, mar enllà.

Una altra característica lingüística és l’ús del futur. El futur simple, que indica allò que sens dubte tindrà lloc (“això vindrà”); el futur perfet, que indica una acció futura que ja estarà acabada en el moment en què es refereix l’enunciat (“demà ja haurà vingut”). S’han acabat els verbs en condicional i les oracions subordinades condicionals.

Encara més: tots ens hem adonat que hi ha unes idees que s’expressen en moltes llengües diferents, i altres només en una. Ens hem adonat que hi ha unes idees que s’expressen amb serenitat, o cantant, i unes altres que se solen expressar amb crits i exasperació.

Ens hem adonat que la llengua diu molt més del que enuncia.

publicat el 5 d'octubre de 2018

homes sols, dones soles

No puc deixar de pensar-hi. Quan algun matí de cap de setmana veig un grup d’homes amb bicicleta o amb moto, penso en les seves companyes, les seves dones –alguns deuen tenir-ne, suposo– (i perdoneu-me la visió heterosexual, però no em dec equivocar de gaire).

Penso (i potser també l’erro, però no massa) que mentre ells es dediquen a fer esport elles deuen estar amb els fills que tenen entre els dos o/i fent les feines de la casa on viuen tots dos. En definitiva, que es dediquen a allò que haurien de fer conjuntament.

També es veuen moltes dones fent coses en grup, és clar. Caminant, a la piscina, fent un cafè... Però sempre en hores en què segur que els homes no són a casa posant rentadores o fent el dinar dels nens.

Aquests homes que fan salut els caps de setmana, que tant es cuiden, que cuiden tant les seves amistats de carretera i costellada, potser us dirien que els suposa un gran esforç aixecar-se d’hora per tenir cura del seu cos o per dedicar-se a les seves aficions

Cada vegada que els veig així, potser robant hores al poc temps que el tragí diari els permet d’estar amb la família, em pregunto quina cura personal o quines aficions passen per davant del compromís familiar, i també quines deuen poder practicar les seves parelles.

publicat el 21 de setembre de 2018

comunitat?

No es parlarà mai prou dels canvis d’hàbits dels adolescents i els joves, provocats per la dependència dels telèfons mòbils, tant pels usos comunicatius com pels lúdics.

Se’n parla molt i se’n fan moltes anàlisis i prospeccions, però hi ha un factor que no acostuma a aparèixer en aquestes visions, segurament perquè no afecta només l’individu, sinó sobretot la comunitat, i perquè participa d’una bona part de valors més aviat intangibles.

És comú parlar de l’aïllament de l’entorn, de l’entotsolament constant, de la despreocupació per pràcticament tot, de la necessitat compulsiva d’una comunicació banal o d’una gratificació immediata en forma de “likes”, respostes o seguidors. Però hi ha aquest altre tema essencial.

Es tracta de la desaparició de la consciència de la pertinença a una comunitat, de la implicació personal, de l’esforç per a tirar-la endavant i defensar-la i del sentiment de gratificació en aquestes comeses.

Aquesta consciència és el que ha fet perdurar les cultures, el que ha propiciat els relleus generacionals, el que ha creat el grup, des de la família a la nació, i n’ha permès la supervivència. I ara està desapareixent en silenci i sense cap remei. I amb ella, si seguim així, desapareixerem tots nosaltres com a comunitat.

publicat el 7 de setembre de 2018

Mala peça al teler

No sé si és una pràctica de moda o és casual, però a les xarxes socials moltes persones, sobretot del ram de la lletra, pengen fotografies dels llibres que estan llegint, dels que han comprat, dels que han trobat com un tresor... S’hi veuen els llibres ben posadets, amb el títol visible, imatges dels protagonistes llegint... Exhibicionisme? Narcisisme? Compartició d’eufòries? Construcció d’una imatge? (I això sense comptar que hi ha algú que sembla tenir una capacitat d’assimilació de lectura tres-centes vegades superior a la normal.)

Que cadascú faci el que vulgui. Del que volia parlar és d’una qüestió inquietant que es veu en aquestes imatges. De com molts d’aquests llibres (poesia, assaig o narrativa), mostrats com a trofeus de biblioteca, com a aliment intel·lectual i espiritual o com a maquillatge personal, són traduccions al castellà d’originals que també tenen, assequibles als mercats, la traducció catalana; i sovint en editorials petites i heroiques.

Si aquells que són, o es volen o es diuen, lectors i gent de lletra bescanten les edicions en català o –potser mes greu– les desconeixen, tenim realment molt mala peça al teler. És ben sabut que el món editorial està molt delicat, però amb quintacolumnistes així pot morir assassinat.

Publicat el 24 d'agost

Vacances de tot

No queda clar quan va començar això, però sí que sabem ben bé que va acompanyat d’una aurèola d’ecologia, equilibri personal, cultiu de la sensibilitat, afirmació emocional i un munt de fórmules que no deixen de ser etiquetes mercantils.

La moda, per exemple, d’apilar pedres, una sobre l’altra, en equilibri, a la platja, al bosc, al desert... Pot ser molt bonic i relaxant, però és un greu perill per l’ecosistema, sobretot en platges i deserts, llocs on la vida es fa difícil. Destrueix hàbitats i passos de petits animals; priva el creixement de plantes i, per tant, desapareixen els insectes i es trenca la cadena alimentària; altera la recepció de radiació solar i el cicle de l’aigua de pluja...

Més antic es recollir petxines a la platja, però darrerament aquesta pràctica ha augmentat molt (fins i tot “industrialment” amb finalitats comercials). Està comprovada la gran disminució de petxines a les platges. Els components de les petxines són la base pel creixement de nous mol·luscs, molts ocells se’n fan els nius, són refugi pels peixos petits front als depredadors, moltes espècies i organismes hi viuen en simbiosi...

És a dir, que busquem la bellesa i la pau interior destruint la bellesa i l’equilibri de la natura. Ah! i tot molt “zen”.

Publicat el 10 d'agost de 2018

Lluïsos

No podria afegir gairebé res (o ben bé res) a les paraules que els glossadors van dir sobre Lluís Solà en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Ciutat de Vic. (L’Ajuntament ha editat les intervencions en un llibret gratuït. Procurin-se’l i llegeixin-les.) Ni tampoc a les que el President de la Generalitat li va dedicar, amb el sil·logisme que acaba amb “la pàtria és Lluís Solà” i amb l’epítet, sense embuts, de “Poeta Nacional”, avui que tants postulen per ser-ho. (N’és qui n’ha exercit realment des de sempre, calladament i sense proposar-s’ho.)

–Una presència, per cert, la del President, demanada per ell i no gens protocol·lària, de lector i admirador de l’obra de Solà, cosa que honora el polític i el poeta.

No hi podria afegir res, però sí que voldria comunicar la clara impressió de molts dels assistents a l’acte que aquest homenatge i reconeixement a Lluís Solà transcendeix la seva persona i la seva tasca. Que s’expandeix cap a les persones que li han fet costat durant tots aquests anys, cap a les que han fet accions semblants i cap a les que, d’una manera o altra, n’han volgut rebre i continuar el mestratge. Un homenatge a aquest llarg camí de la lluita per la llibertat en què Solà ha treballat en l’acció i la reflexió.

publicat el 27 de juliol de 2018

APP i altres dictadures

No fa gaire que a Vic s’han posat en funcionament les “zones DUMA” i ja se senten força queixes, dures i ben fonamentades, sobre aquest sistema.

Resulta que l’Ajuntament de Vic ha decidit controlar algunes zones d’aparcament de càrrega i descàrrega a partir d’una aplicació de mòbil que l’usuari ha de tenir instal·lada en el seu aparell telefònic. Això val tant pels transportistes com pels veïns de la zona, que sense l’aplicació al mòbil no poden ni parar ni estacionar el vehicle si no volen una multa.

I què passa? Doncs que hi ha força veïns que no tenen mòbil, o que tenen un mòbil antic, que ja els va prou bé, que no permet introduir-hi aplicacions; i molts veïns de la zona són gent gran, que utilitzen uns mòbils molt simples, adequats a les seves funcionalitats i necessitats, i sense apps.

Deu estar bé que l’Ajuntament vulgui una ciutat moderna i tecnològica, però és força immoral (i diria que il·legal) obligar els ciutadans a tenir mòbil, a tenir-lo d’últimes generacions i a tenir-hi una aplicació concreta. La ciutat és de tothom i per a tothom.

Forçosament s’ha de trobar una alternativa que no passi pels mòbils. Si no és així, serà un cas flagrant de discriminació arbitrària de la ciutadania. I això a part de lleig deu ser penable.

publicat el 13 de juliol de 2018

VICCC i PACC

No deu ser fàcil, ara mateix, fer la llista de tot allò que es va organitzar l’any 2016 en el marc de “Vic Capital de la Cultura Catalana” i que es va presentar com a primera passa d’unes actuacions que havien de tenir continuïtat i periodicitat regular. Exposicions, concursos, beques, ajudes, actes de tota mena... Un seguit d’accions diverses en tots els àmbits de la cultura, que solien implicar conjuntament organismes públics i entitats i associacions de la ciutat.

Després va resultar que, com que s’estava elaborant el Pla d’Acció Cultural, per aplicar aquelles iniciatives lògicament s’havia d’esperar que el pla fos enllestit i acoblar-les-hi.

Doncs molt bé. Ara que el PAC ja està llest i presentat, deu ser el moment de revisar tot el reguitzell de propostes, donar-los cabuda dins el Pla, reactivar-les i fer-les efectives.

Però la pregunta és com s’articularà aquesta continuïtat, qui en prendrà la iniciativa, qui l’ha de liderar... La pregunta és si quan en el seu dia es va fer la proposta es van establir les bases estructurals per a la feina que ara ve. Cal suposar que sí, que aquests protocols es van definir i que ara és qüestió només d’aplicar-los. 

Cal suposar-ho. Si no va ser així, ara ve una feina extra per a tots els implicats. 


publicat el 29 de juny de 2018 

una plaça qualsevol

No passa gens desapercebut el desangelament de la plaça de Vic, on van tancant locals comercials i els alts lloguers dificulten que se n’obrin de nous. Fa una setmana aquest periòdic hi va dedicar un reportatge del qual es deriva que en la salvació hi ha la condemna.

L’alt preu dels locals provoca que pràcticament només hi puguin accedir empreses amb una gran capacitat econòmica, i avui dia això vol dir franquícies de grans cadenes.

Sembla que inevitablement la solució sigui aquesta. Si és així potser es tornarà a veure una plaça plena de vida, però –ai las!– sense personalitat, sense cap diferència dels carrers i les places de mig món, i dedicada fonamentalment a la restauració i al consum gastronòmic. Van desapareixent les botigues de servei ciutadà (merceria, fleca, ferreteria, rellotgeria...) i es configura una plaça adreçada al passavolant i al turista.

A més, es va esborrant la personalitat estètica dels establiments, cada vegada més mediocres i impersonals; i s’esborra la història. Sota les voltes no es podrà reconèixer de quina ciutat o de quin país es tracta.

És inevitable? En molt països s’ha esquivat aquest adotzenament i s’han conservat espais i activitats tradicionals i poc rendibles. Comença a ser tard per mirar com fer-ho.

publicat el 16 de juny de 2018

se'n diu "literatura" (2)

No totes les novel·les són literatura (i podríem arribar a dir que no tots els llibres que narren històries són novel·les), de la mateixa manera que no tots els edificis poden ser considerats obres d’arquitectura. En tots hi ha arquitectura, sí, amb planells o sense; però això no implica que hagin de ser considerats obres d’arquitectura.

En un llibre que exposa un argument hi ha una història i una trama, uns personatges, potser una documentació, hi ha llengua, hi poden haver molt bones troballes en diversos aspectes, pot emocionar, pot enganxar... Però amb això no n’hi ha prou perquè el text sigui considerat una obra de literatura. De la mateixa manera que un quadre d’un pintor mediocre, o d’algú que no sigui pintor, serà un quadre, però no serà una obra d’art (i valgui sempre alguna excepció).

Aquesta afirmació pot semblar maximalista, excloent o elitista, i fins i tot vuitcentista, però és bo de recordar de tant en tant que les arts tenen un component que va més enllà de l’ofici i de la tècnica, un component que els fa “art”, que els dóna consistència i que fa més humans i més rics als qui l’usen, que ens fa créixer en totes les dimensions; allò, també, que fa que l’obra traspassi segles i cultures i que permanentment sigui actualitat.

publicat l'1 de juny de 2018

se'n diu "literatura"

No. Que no es pensin haver-la llegida, aquells qui hagin vist l’adaptació per televisió de Vida privada, de Josep M. de Sagarra, una de les novel·les clau del segle XX català.

Deixem a part la qualitat del film, que els crítics coincideixen a lloar. El cinema i la literatura s’expressen amb llenguatges ben diferents, encara que el text remeti a imatges i el cinema a voltes usi llenguatge; i és difícil que una imatge digui el mateix que mil paraules.

La relació entre aquest film i la novel·la deu venir a ser la mateixa que hi ha entre viure una experiència i que us l’expliquin. Posem només l’exemple de la primera escena del llibre, el despertar de Frederic de Lloberola a la cambra de Rosa Trènor, una meravella narrativa molt complexa i que ha fet escriure força pàgines als crítics. El film la resol amb un primer pla de Frederic obrint els ulls i una imatge de l’estança. Aquest és només l’argument extern de l’escena, però en el text hi ha tant que les imatges no han pogut donar!

És així, no hi ha res a fer. És en allò que en diem “literatura” on rau la diferència.

I si no, feu la prova: llegiu la novel·la i compareu les dues experiències. És clar que per fruir tant de l’una com de l’altra s’hi ha d’estar educat, i això no s’ensenya enlloc.

publicat el 18 de maig de 2018

Després del Dia

No falten mai, passat Sant Jordi, els comentaris sobre com ha canviat la festa i com ha canviat el món del llibre i la literatura. Tant, que fa uns anys algú va proposar de deixar aquest dia com a “Dia del llibre” i en una altra data instituir el “Dia de la literatura”. 

És evident que per Sant Jordi la literatura té un paper marginal, en una dinàmica on la indústria editorial aposta pels productes més vendibles i més rendibles a curt termini, i també més efímers, en detriment dels llibres “de fons”, sòlids, de vida llarga. (Caldria recordar que narrar una història no és sinònim de fer literatura.)

Les lluites per ser “el més venut”, “el que ha signat més i a més llocs” i “aquell amb qui s’han fet més selfies” seran el que siguin, però retraten força bé l’estat d’una societat literària i d’una cultura.

Ens sentim molt cofois de la diada i ens creiem ser una societat lectora sòlida i madura. Però que en un dia es vengui el 20% del total de llibres de l’any no és un indicador gens positiu.

Tot això ja ho sabíem. La novetat dels darrers anys ha estat veure com alguns autors d’obra consistent, sense cap necessitat s’han deixat endur per aquest remolí de despropòsits.
Vanitat? Pressions editorials? Sigui el que sigui, sap greu i és preocupant.

 publicat el 4 de maig de 2018

Les llengües, encara

No tenen gaire res a veure, però llegint Notre langue française, el lllibre on Jean-Michel Delacomptée analitza la difícil situació de la llengua francesa, penso sovint en les reflexions sobre la llengua de Lluís Solà, un inexhaurible mar d’idees.

Hi penso perquè Delacomptée parla d’una llengua –i des d’una llengua– colonitzadora, de domini, sense ni plantejar-se aquesta realitat. Fins i tot quan parla de la llengua de les colònies (simptomàticament només de les d’ultramar; ni un mot de Bretanya, Còrsega, Occitània o Catalunya) no s’atura ni un segon a pensar en les llengües colonitzades, i en parlar del concepte de la llengua com a pàtria obvia del tot la qüestió. 

Les seves reflexions sobre la realitat de la llengua francesa i com aquest estat pot afectar tota una cultura i una civilització són ben interessants, però s’oblida de mirar-se al mirall.

Solà, en canvi, des d’una llengua víctima d’un procés ferotge de colonització i anorreament, va a l’arrel de la llengua i l’individu, es fa essencial. Les seves reflexions diuen també del present difícil, alerten de les conseqüències de la descomposició, però la seva anàlisi transcendeix i universalitza.

Són textos molt diferents, però en cada un el punt de partida és essencial per a marcar l’arribada.

publicat el 20 d'abril de 2018

La llengua, encara

No és la primera vegada que en parlem, perquè és un tema vital per a la supervivència de la cultura (i) de la humanitat. I per això no és gens estrany que sovint apareguin estudis i anàlisis que alerten sobre tot el que comporta la deixadesa lingüística que s’està imposant arreu del món.

En poques setmanes han aparegut dos llibres que cal tenir en compte. L’escriptor Jean-Michel Delacomptée ha publicat Notre langue française, un estudi i alhora un manifest on alerta de la desestructuració del francès estàndard a tots nivells. “Una llengua que es destrueix és un pensament que s’estova”, diu, que s’afebleix. I alerta contra la pèrdua d’identitat, de personalitat i de pensament, de judici crític, que això suposa.

El gran pensador Emilio Lledó, per la seva part, acaba de publicar “Sobre la educación”, un recull d’articles molt lúcids on les reflexions sobre llengua tenen un paper important, al costat d’una defensa impecable i radical de l’educació igualitària i del paper de la filosofia i, per tant, una crítica ferotge als sistemes educatius que se’ns imposen.

Però ni Lledó ni Delacomptée seran escoltats pels qui tenen a les mans salvar-nos de l’ensulsiada. Aquest tema no els preocupa. O, més ben dit, els preocuparia que ens en salvéssim.

Publicat el 6 d'abril de 2018

Preguntes de Mercat

No serà que Vic es mira massa el melic amb això del Mercat del Ram?

Sembla que també en el Mercat del Ram s’ha instal·lat l’actitud (ben vigatana) de creure fermament que el que es fa a Vic és millor que allò que es fa en altres llocs, moltes vegades sense conèixer-ho. I això és força perillós. I ho és també perquè aquesta mena de cofoisme sembla que només es guiï pel nombre de visitants i no per una anàlisi a fons del que s’està oferint, i que no tingui en compte les estratègies de creació i renovació.

I, com sempre, cal fer-se preguntes.

Quins són els motius reals (“reals”, dic) pels quals la gent visita el Mercat?

Per què s’ha arribat a un desequilibri tan gran entre la ramaderia i l’agricultura?

Per què s’ha magnificat tant el món del cavall i no altres àmbits?

I si el Mercat tingués més en compte els barris de la ciutat?

I si es comencés a pensar en un Mercat del Ram veritablement comarcal?

I si en tot el Mercat es posés l’èmfasi en la cultura de la sostenibilitat agrícola i ramadera i no hi fos només un apartat aïllat?

I si...?

I també, posats a fer, no estaria gens malament que en les mostres del bestiar de granja, els animals s’exposessin en les condicions exactes en què se solen tenir a les grans explotacions. Més que res, per honestedat.

publicat el 23 de març de 2018

Quaranta anys

No podia ser més encertat, més just i més net el disseny que va fer Ton Granero per a la coberta de l’edició de divendres passat d’aquest periòdic commemorant-ne el quarantè aniversari.

El color, el traç, els textos... En una aparent simplicitat aquell disseny diu molt del país, de la història, del present, del passat... De nosaltres tots. A part de les idees que en una primera mirada poden venir a qualsevol lector, si es fa una mica d’anàlisi i reflexió en vénen moltes més, i més encara si es tenen referents dels contextos culturals i artístics de 1978 ençà. És una coberta fonda i fecunda, el que es demana a un bon disseny.

El facsímil del número zero també ens diu molt del que som i del que érem; del que hem anat fent. Molts hem fet l’exercici de mirar-lo i llegir-lo amb els ulls d’ara, tenint present que els nostres ulls de fa quaranta anys van trobar “normal” aquell periòdic, tant pel que fa a l’aspecte com al contingut i al món que s’hi reflectia. 

Una pregunta, però, ens inquieta. Sí, certament hi ha hagut un gran canvi. Però, què n’hem après? Que canviï el món, que canviï la societat, que canviem nosaltres és gairebé inevitable, i ens hi hem acomodat. Però, com a individus i com a col·lectiu, què ens han donat aquests canvis?

publicat el 9 de març de 2018

"Spoilers"? Sí, gràcies

No han arrelat els mot “esguerro” o “filtració” per l’anglicisme “spoiler”. Així anem perdent la llengua, i força més que la llengua. I donant-li tanta importància a les filtracions ens perdem alguna cosa essencial de les obres, de l’art; alguna cosa essencial de la vida.

Quan l’obra és bona, avançar un desenllaç no és gens important. Una bona obra narrativa no ho és per l’argument, que pesa molt poc en la seva essència i qualitat. Representem Shakespeare, llegim i rellegim Homer o Rodoreda, mirem pel·lícules cent vegades... Ens continuen emocionant i interessant tot i que sabem ben bé com acaben.

Un bon argument o un enjòlit ben conduït són una bona feina, però no són literatura, no són mesura de l’art. Els nens, que sovint volen el mateix conte, mostren prou aquesta mesura.

Per altra banda, fa molts anys que l’argument va deixar de ser part essencial de les obres. És més, moltes de les grans obres (cinema, literatura, teatre...) pràcticament no en tenen o els és irrellevant.

Però vivim un món on hem desterrat els plaers de debò, els fondos, i només valorem la immediatesa, la sorpresa, que són sensacions superficials, banals i caduques.

Si un “spoiler” us espatlla una obra, és que l’obra no valia la pena. Per això cal reivindicar-los. 

publicat el 23 de febrer del 2018

de parlar d'arbres

No deixa de repetir-se els versos de Brecht, 

“Quins temps són aquests en què

parlar d'arbres és gairebé un crim

perquè implica no dir res de tants delictes!”. 

Però també sap que justament parlar d’arbres pot ser una manera d’alçar-se contra els delictes. Ha llegit i pensat i discutit sobre la pregunta de Hölderlin, “Per què poetes en temps d’indigència?”. I ara dubta, i escriu i esborra gairebé al mateix temps.

Al cap d’una estona deixa la pàgina en blanc i surt a passejar la tarda, com fa un escriptor en un llibre que estima. I mira els arbres, i els veu alçar-se contra l’hivern, i li ve al cap “Fulla sense arbre”, el poema que Celan escriví després de Brecht i després de la barbàrie, executada en la seva mateixa llengua. Diu: 

“Quins temps són aquests

en què parlar

és gairebé un crim, 

perquè implica

tantes coses dites?”

I recorda un poema d’Arnau Pons (traductor del de Celan) escrit a partir d’aquests dos, i torna  a casa a buscar-lo: 

“(Ara i aquí, amb l'auditori que ens escolta, 

després de Paul Celan i Bertolt Brecht:) 

Quins temps són aquests

en què el crim

torna a tenir forma d'arbre

i en què la fulla que diu l'ombra

és apunyalada amb un poema

per tanta veritat que ha dit?”

I pensa que en aquests temps sí que és bo parlar de parlar d’arbres.

publicat el 9 de febrer de 2018

"No m'he explicat prou bé"

No passa setmana (o dia) sense que un càrrec públic, després de les reaccions provocades per unes declaracions seves, surti a dir que “Segurament no m’he explicat prou bé. El que volia dir realment...”, dit, habitualment, des de l’arrogància. (I val a dir que des de fa uns quants mesos això ha augmentat considerablement.) 

No només s’hi delata la incapacitat de reconèixer errors –tàctics– o ficades de pota (i ja no diem idees roïns o inacceptables), sinó que molt sovint no costa gens de llegir-hi el que realment volen que entenguem: “Vostès són rucs i no m’han sabut entendre”.

Un càrrec públic es pot equivocar alguna vegada en les seves declaracions, però no una vegada rere l’altra (cosa que faria acomiadar un professional de qualsevol altre ram). Per que no són capaços de defensar el que pensen i el que han dit realment encara que sigui impopular? Tan poc creuen en les seves idees? Valen més la popularitat i els vots? Per què se n’han d’amagar? Si un cop dit allò que pensen se n’han d’avergonyir i rectificar, això no els fa reflexionar? (Se’n deia “hipocresia” d’allò? “cinisme”? “mentida”?)

“Aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc uns altres.”, va dir Groucho Marx. Però era humorista, no polític. (O sí?)

publicat el 26 de gener de 2018

de lleis i imperis

No cal entendre en jurisprudència o en teoria del dret per sentir una certa esgarrifança i molta perplexitat cada vegada que des del poder algú parla de sotmetre a “l’imperi de la llei”. Com si la llei fos una imposició, un sotmetiment. La llei és un acord per facilitar la convivència i ordenar-la.

Dir “l’imperi de la llei” és concebre la llei com a una eina de dominació d’algú, que se l’ha fet seva, la dicta i la controla, sobre els altres, als quals vol sotmetre usant al llei com a eina i excusa.

Qui diu “l’imperi de la llei” normalment ho diu parlant d’algú a qui vol controlar i dominar, i quan ho diu entén que la llei és un mecanisme al servei dels seus interessos particulars contra els interessos de qualssevol.

Parlar de “sotmetre algú a l’imperi de la llei”, en un estat de dret i quan aquest “algú” és manifestament cívic, és anar contra la llei, els seus fonaments i  el seu esperit.

Parlar de “l’imperi de la llei” és, de fet, il·legal i hauria d’estar penat.

Tot això fa pensar en aquell poema, tan bell i cert, d’Erich Fried sobre la llibertat: “Dir / –Ací / domina la llibertat– // és sempre / un error / o potser / una mentida. // La llibertat / no domina”. 

Doncs el mateix podríem dir de la llei. La llei no impera, la llei conviu. 

publicat el 12 de gener de 2018

Milers de cent cinquanta-cincs

No és fàcil saber tot el que ha suposat l’atac a Catalunya a través del 155, ni quantificar-ho. Però no és només això: des de fa molt de temps, empresarialment ja s’aplicaven, i s’apliquen, mesures que van contra la normalització del país. La “lògica” del mercat va sempre contra la llengua; com, per exemple, el que passa amb les llibreries.

Els grans grups editorials, que editen poc en català, obliguen els llibreters a rebre tot el seu servei de novetats, llibres en castellà i en català, encara que al llibreter només li interessin els catalans. Així les llibreries s’omplen de llibres en castellà, a no ser que el llibreter tingui prou temps per retornar de pressa els que no vol i que tornarà igualment més endavant. No és el 155, però li fa la feina.

El que és pur 155 és el radical ofec econòmic als mitjans de comunicació en català, tant els de paper com els digitals. No se’ls paguen les subvencions aprovades, que els són vitals, ni se’ls paga la publicitat institucional ja publicada. Tampoc estan rebent la publicitat institucional que seria habitual. L’objectiu és l’asfíxia econòmica del mitjans que no són “la veu de l’amo”; acabar amb la pluralitat informativa i d’opinió, acabar amb qui no està al costat de qui mana. Pensament únic.

publicat el 29 de desembre de 2017