Mala peça al teler

No sé si és una pràctica de moda o és casual, però a les xarxes socials moltes persones, sobretot del ram de la lletra, pengen fotografies dels llibres que estan llegint, dels que han comprat, dels que han trobat com un tresor... S’hi veuen els llibres ben posadets, amb el títol visible, imatges dels protagonistes llegint... Exhibicionisme? Narcisisme? Compartició d’eufòries? Construcció d’una imatge? (I això sense comptar que hi ha algú que sembla tenir una capacitat d’assimilació de lectura tres-centes vegades superior a la normal.)

Que cadascú faci el que vulgui. Del que volia parlar és d’una qüestió inquietant que es veu en aquestes imatges. De com molts d’aquests llibres (poesia, assaig o narrativa), mostrats com a trofeus de biblioteca, com a aliment intel·lectual i espiritual o com a maquillatge personal, són traduccions al castellà d’originals que també tenen, assequibles als mercats, la traducció catalana; i sovint en editorials petites i heroiques.

Si aquells que són, o es volen o es diuen, lectors i gent de lletra bescanten les edicions en català o –potser mes greu– les desconeixen, tenim realment molt mala peça al teler. És ben sabut que el món editorial està molt delicat, però amb quintacolumnistes així pot morir assassinat.

Publicat el 24 d'agost

Vacances de tot

No queda clar quan va començar això, però sí que sabem ben bé que va acompanyat d’una aurèola d’ecologia, equilibri personal, cultiu de la sensibilitat, afirmació emocional i un munt de fórmules que no deixen de ser etiquetes mercantils.

La moda, per exemple, d’apilar pedres, una sobre l’altra, en equilibri, a la platja, al bosc, al desert... Pot ser molt bonic i relaxant, però és un greu perill per l’ecosistema, sobretot en platges i deserts, llocs on la vida es fa difícil. Destrueix hàbitats i passos de petits animals; priva el creixement de plantes i, per tant, desapareixen els insectes i es trenca la cadena alimentària; altera la recepció de radiació solar i el cicle de l’aigua de pluja...

Més antic es recollir petxines a la platja, però darrerament aquesta pràctica ha augmentat molt (fins i tot “industrialment” amb finalitats comercials). Està comprovada la gran disminució de petxines a les platges. Els components de les petxines són la base pel creixement de nous mol·luscs, molts ocells se’n fan els nius, són refugi pels peixos petits front als depredadors, moltes espècies i organismes hi viuen en simbiosi...

És a dir, que busquem la bellesa i la pau interior destruint la bellesa i l’equilibri de la natura. Ah! i tot molt “zen”.

Publicat el 10 d'agost de 2018

Lluïsos

No podria afegir gairebé res (o ben bé res) a les paraules que els glossadors van dir sobre Lluís Solà en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Ciutat de Vic. (L’Ajuntament ha editat les intervencions en un llibret gratuït. Procurin-se’l i llegeixin-les.) Ni tampoc a les que el President de la Generalitat li va dedicar, amb el sil·logisme que acaba amb “la pàtria és Lluís Solà” i amb l’epítet, sense embuts, de “Poeta Nacional”, avui que tants postulen per ser-ho. (N’és qui n’ha exercit realment des de sempre, calladament i sense proposar-s’ho.)

–Una presència, per cert, la del President, demanada per ell i no gens protocol·lària, de lector i admirador de l’obra de Solà, cosa que honora el polític i el poeta.

No hi podria afegir res, però sí que voldria comunicar la clara impressió de molts dels assistents a l’acte que aquest homenatge i reconeixement a Lluís Solà transcendeix la seva persona i la seva tasca. Que s’expandeix cap a les persones que li han fet costat durant tots aquests anys, cap a les que han fet accions semblants i cap a les que, d’una manera o altra, n’han volgut rebre i continuar el mestratge. Un homenatge a aquest llarg camí de la lluita per la llibertat en què Solà ha treballat en l’acció i la reflexió.

publicat el 27 de juliol de 2018