No vaig seguir la visita de Ratzinger a
Barcelona, no calia. Però passant per davant d’un televisor vaig poder veure i
sentir dues declaracions ben eloqüents de testimonis del fet.
Una senyora estava molt contenta perquè,
tot i el pas fugaç de l’automòbil papal, n’havia pogut gravar una pel·lícula de
quinze segons, i una adolescent estava molesta perquè no li havia pogut fer ni
una fotografia.
Cap de les dues persones no parlava de
l’experiència viscuda, de la sensació de ser en aquell lloc en aquell moment,
del fet de ser testimoni directe de l’esdeveniment. La importància i el centre
d’interès no estaven en la vivència present i viscuda, sinó en el seu
emmagatzemament i en un futur record.
No havien viscut l’acte que anaven a veure
sinó la projecció de futur en un testimoni gràfic i en un “jo hi era”. No
havien viscut l’acte en present, sinó el seu propi paper de testimoni en un
futur. Havien canviat l’experiència del moment per un record i per una construcció
del jo. El “jo ho visc” substituït per un “jo ho tindré”.
És evident que la tecnologia ens ha portat
un canvi de cultura. I de vida. Però també és evident que potser ens convé
reflexionar sobre com vivim les emocions i les sensacions i posar la tècnica al
servei del present viu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada