No ens deixen ensenyar. Ni educar. Així de
ras i curt i contundent: El sistema educatiu cada vegada posa més difícil, si
no impossible, la tasca de l’educador i del pedagog. Parlo sobretot del que
conec, d’allò que ara en diuen “Educació Secundària Postobligatòria”.
Venim d’un món educatiu que per la seva
estructura, la seva tradició i la seva gent podia haver estat realment
interessant, engrescador i fins i tot modèlic. Només faltava entendre-ho i
potenciar-ho, fer créixer aquell germen. Però no. Cada any que passa són més
grans i més contundents les traves a poder fer unes classes vives i viscudes.
¿Com es pot transmetre passió, desig de
saber i amor al coneixement si s’està sota l’espasa de Damocles d’un examen com
la selectivitat (absolutament inútil i sobrer), de l’obligació de complir un
programa sovint indefensable, de l’exigència d’establir al setembre un programa
de tot el curs que s’ha de complir escrupolosament, de la burocràcia i les
traves que posa el mateix departament d’ensenyament?
¿Com es pot ensenyar de debò dins un
sistema que posa el despatx per davant de l’aula, l’inspector per davant de
l’alumne, la rutina per davant de la creativitat, la llei per davant de la
realitat i la vida?
La resposta és simple: No es pot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada