se'n diu "literatura"

No. Que no es pensin haver-la llegida, aquells qui hagin vist l’adaptació per televisió de Vida privada, de Josep M. de Sagarra, una de les novel·les clau del segle XX català.

Deixem a part la qualitat del film, que els crítics coincideixen a lloar. El cinema i la literatura s’expressen amb llenguatges ben diferents, encara que el text remeti a imatges i el cinema a voltes usi llenguatge; i és difícil que una imatge digui el mateix que mil paraules.

La relació entre aquest film i la novel·la deu venir a ser la mateixa que hi ha entre viure una experiència i que us l’expliquin. Posem només l’exemple de la primera escena del llibre, el despertar de Frederic de Lloberola a la cambra de Rosa Trènor, una meravella narrativa molt complexa i que ha fet escriure força pàgines als crítics. El film la resol amb un primer pla de Frederic obrint els ulls i una imatge de l’estança. Aquest és només l’argument extern de l’escena, però en el text hi ha tant que les imatges no han pogut donar!

És així, no hi ha res a fer. És en allò que en diem “literatura” on rau la diferència.

I si no, feu la prova: llegiu la novel·la i compareu les dues experiències. És clar que per fruir tant de l’una com de l’altra s’hi ha d’estar educat, i això no s’ensenya enlloc.

publicat el 18 de maig de 2018

Després del Dia

No falten mai, passat Sant Jordi, els comentaris sobre com ha canviat la festa i com ha canviat el món del llibre i la literatura. Tant, que fa uns anys algú va proposar de deixar aquest dia com a “Dia del llibre” i en una altra data instituir el “Dia de la literatura”. 

És evident que per Sant Jordi la literatura té un paper marginal, en una dinàmica on la indústria editorial aposta pels productes més vendibles i més rendibles a curt termini, i també més efímers, en detriment dels llibres “de fons”, sòlids, de vida llarga. (Caldria recordar que narrar una història no és sinònim de fer literatura.)

Les lluites per ser “el més venut”, “el que ha signat més i a més llocs” i “aquell amb qui s’han fet més selfies” seran el que siguin, però retraten força bé l’estat d’una societat literària i d’una cultura.

Ens sentim molt cofois de la diada i ens creiem ser una societat lectora sòlida i madura. Però que en un dia es vengui el 20% del total de llibres de l’any no és un indicador gens positiu.

Tot això ja ho sabíem. La novetat dels darrers anys ha estat veure com alguns autors d’obra consistent, sense cap necessitat s’han deixat endur per aquest remolí de despropòsits.
Vanitat? Pressions editorials? Sigui el que sigui, sap greu i és preocupant.

 publicat el 4 de maig de 2018