Cercar en aquest blog

dissabte, 16 de juny del 2012

des de la font del desmai


No serem mai res com a poble si no som capaços de reconèixer-nos en aquells qui en són cims importants, i capaços de voler i saber tenir-los vius per entendre el present i parlar-ne. No serem mai res si no sabem ser poble, és a dir: cultura.
Goethe és un motiu recurrent per als alemanys, Montaigne ho és per a França, com per als anglesos Shakespeare és sempre un referent. Aquí, però, practiquem aquest suïcidi lent que és l’oblit. ¿On són Llull, March, Martorell, Verdaguer o Riba en l’imaginari col·lectiu, en la cultura real del present?
Diumenge passat, a la Font del Desmai, amb Pere Tió, Pep Paré, Jordi Arqués i un bon nombre de voluntaris, va ressonar la veu del Verdaguer revoltat contra els poders i la injustícia i compromès amb els pobres i amb la veritat i la justícia més radicals.
Textos durs, punyents, sense concessions, de revoltada actualitat, i que no hem oït ni llegit en cap text dels indignats. (Suicidi.)
Pere Tió lamentava l’absència de Verdaguer en la recent “marató contra la pobresa”. Un cop més l’oblit i la desmemòria van autoalimentar-se, potser perquè uns que es pensen moderns no saben veure l’actualitat de les idees i l’actitud d’aquell qui va escriure, per exemple: “A qui té prou tothom li dóna, / a qui no té tothom li roba”.


 publicat el 15 - 06 - 2012

dissabte, 2 de juny del 2012

I el Tribunal d'Estrasburg?


No queda clar si la darrera acció promoguda pel PP contra la llengua catalana té com a objectiu desviar l’atenció que mereixen els escàndols políticofinancers que protagonitza o esgarrapar quotes de popularitat i vots, ara que els van a la baixa i que el partit jo no és tan imprescindible com es pensaven.

El fet és que el PP va fer una petició oficial al President i als membres del Govern de la Generalitat perquè en les seves intervencions públiques alternessin l’ús del català i el del castellà.

Sigui una cortina de fum políticament rendible o una acció independent i amb objectius propis, el fet és que una vegada més ens trobem que des d’un partit polític legal es promou una acció adreçada directament a accentuar la diglòssia en què viu el català −i, per tant, a accelerar la seva desaparició− o, com a mínim, a pertorbar la convivència lingüística. No hem arribat als extrems, ja genocides, del PP al País Valencià o a les Illes, però ens hi anem acostant.

Sembla que aquestes accions no es puguin combatre amb raons o arguments; ni científics (prou que en té la sociolingüística, però la ignoren i la menyspreen), ni polítics ni legals, ja que no escolten res que no s’acordi al seu objectiu contra la llengua.

Però es poden combatre i s’han de combatre. Cal.


publicat l'1 - 06 - 2012