No sé com, però la majoria
d’activitats individuals i col·lectives s’han convertit en una cursa o un
campionat on no interessa res més que qui guanya. En literatura, cinema o
música es parla tan sols de qui ven més; i fins en actes participatius com els
castellers, les falles o engalanar carrers per la festa major, ja només
interessa qui és el vencedor. Queden poquíssimes activitats que no s’hagin
convertit en competició.
Ara no es tracta de fer les coses
perquè sí, per passar-s’ho bé, sinó de fer-les per guanyar. L’objectiu ja no és
fer sinó guanyar; ni tan sols és el reconeixement social o dels nostres, només
la victòria. I encara més: en aquesta cursa absurda ser el primer es confon amb
ser el qui té més qualitat.
Una causa de tot això han estat
sobretot els mitjans de comunicació, que en la competició han trobat una manera
fàcil i estereotipada de parlar de qualsevol esdeveniment sense haver-ne de
parlar de debò, a fons i amb idees.
El resultat és la justificació i la
legitimació d’una societat competitiva i la tònica de fer no allò que cal fer o
el que es tenen ganes de fer, sinó allò que pot portar al primer lloc.
Estic fugint d’estudi. De fet, volia
parlar de l’osonenc de l’any, ara que ja ha passat. Però haurà de ser un altre
dia.
04 - 06 - 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada