No
puc deixar aquesta sèrie d’articles sobre el conflicte que bona part de la
nostra societat té amb l’art, el pensament i les formes culturals que els
nostres contemporanis produeixen justament per a nosaltres, sense comentar un
dels arguments que més ens toca sentir. Una cosa així com: “Ja és prou trista i
complicada la vida com perquè el cinema (o el teatre, la literatura, o la televisió)
encara ens la compliqui més i ens faci rumiar més”.
L’evasió
és, sens dubte, una sortida als problemes individuals i col·lectius. Però, sens
dubte també, és una sortida falsa, inútil.
I
si alguna arma tenim els humans per a enfrontar-nos als nostres problemes i als
nostres neguits, tant els interns, més individuals, com els externs, més
col·lectius, aquesta arma és justament la cultura: els productes de les arts i
el pensament.
Hi
ha una producció cultural feta per a l’evasió (i el naixement de la novel·la n’és
un clar exponent), però mai d’ideologia neutra. I hi ha una producció feta per
a indagar dins de l’ànima humana, individual i col·lectiva.
Ens
convé evadir-nos i distreure’ns; però si volem ser simplement humans, si estem
compromesos amb nosaltres i amb el món, ens convé encara més beure d’aquestes
fonts que ens fan viure amb majúscules.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada