No
voldria deixar gaire caps per lligar en el comentari de les paraules d’Isona
Passola. Per això hi faré algunes puntualitzacions:
És
clar que necessitem produccions populars i massives, i com més millor; però
també necessitem, amb la mateixa urgència i intensitat, produccions
capdavanteres, arriscades, que explorin més enllà dels llocs comuns del gènere.
Seran minoritàries, sí; però és la punta de llança que permet que la resta
existeixi i avanci; de la mateixa manera que el coixí de les produccions més habituals
(i adotzenades, si cal) permet i necessita les propostes més radicals. Si falla
un dels dos elements, el sistema se’n va en orris.
Passola
afirma que “la Nouvelle Vague va ser un fracàs”. Una afirmació que qualsevol
crític o historiador del cinema pot rebatre fàcilment. Truffaut, Godard,
Chabrol, Rohmer, un fracàs? Un fracàs el moviment que revoluciona els conceptes
cinematogràfics? Un fracàs un moviment que s’alia i es fa còmplice dels
moviments artístics, socials i polítics del seu temps i canvia amb ells la
societat?
Potser
Passola troba avorrits aquests films; també hi ha gent que troba avorrits T.
Mann, S. Beckett, H. Pinter, T. Ando, Rothko, Tarkovski, o Cage. I sense ells
el món i nosaltres seríem realment diferents.
25 - 03 - 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada