Preguntes

No hauríem de deixar-nos enlluernar per les xifres i les multituds, i convindria fer-se preguntes sobre el Mercat Medieval. Per exemple:

Fins a quin punt és sostenible? No s’ha superat ja el límit de visitants per tal que tots puguin fer una visita còmoda?

Quin impacte ambiental té? S’ha calculat la quantitat de deixalles que deixa, quina mena de deixalla és i com es recicla, si es recicla?

Quin impacte té sobre l’espai físic de la ciutat? Quan tardaran a desaparèixer del terra dels carrers les marques dels espais de les parades? Quan tardaran a desaparèixer les marques d’olis i greixums allà on hi havia les parades de menjar?

Algú ha quantificat l’erosió i els desperfectes en els espais verds i la gespa? Quan es recuperaran? (El verd de l’espai de davant d’ACVIC mai no s’ha recuperat de la destrucció provocada pel mercat de l’any passat.)

Algú ha estudiat quants dels visitants del Mercat són del tipus “turisme depredador” i quants tornen a la ciutat en altres dates?

Sabrem quants dels visitants van entrar al Museu Episcopal, on el medieval que hi ha és de debò?

I quin percentatge dels productes que s’hi oferien i de paradistes eren de les nostres comarques?

S’ha fet un estudi de debò sobre l’opinió que en tenen els vigatans que viuen en les zones afectades?

I més, que ja es poden imaginar. 

publicat el 15 de desembre de 2017

25 de novembre

No ho vaig acabar d’entendre. Era el vint-i-cinc de novembre, dia per a l’abolició de la violència masclista, l’endemà de la trista i tramposa festa del consum batejada com a “divendres negre”. A l’aparador d’una botiga d’una cadena dedicada a roba per a dones sobretot joves, al costat del rètol que anunciava els descomptes del divendres de consum desaforat, hi lluïa un cartell que deia : “Aquesta botiga és lliure de violència masclista”. Podria estar bé.

Podria estar bé si no fos que vendre roba de talles que sembla que només es puguin posar noies anorèxiques deu ser violència masclista.

Podria estar bé si no fos que deu ser violència masclista que tant el producte en venda com la publicitat puguin incitar les noies a seguir uns patrons imposats per una societat masclista. La violència no només es manifesta amb agressions físiques, té formes molt subtils.

Podria estar bé si no fos que incitar al consum, a la possessió i al culte a l’aparença com a un dels mitjans més importants de realització personal, no deixa de ser una forma sibil·lina de violència de l’estat patriarcal.

Podria estar bé si aquest cartell hagués estat de debò, si no hagués vessat frivolitat, hipocresia i oportunisme; si no hagués estat, com va semblar-me, gairebé un insult.

publicat l'1 de desembre de 2017

el nom

No té nom això? Líders civils no violents són a la presó per les seves idees. El govern més corrupte d’Europa, i que ha arruïnat l’estat, utilitza injustament i il·legalment la llei i les clavegueres de l’estat contra nosaltres. El govern està empresonat o és a l’exili per complir un programa electoral que mai no va ser impugnat. Ara ens manen els de fora des de fora. 

Hi ha qui no gosa expressar les seves opinions per por a represàlies. Han portat centenars de policies per a controlar-nos i atemorir-nos. Els seus radicals violents campen impunement pels carrers. Controlen els mitjans de comunicació estatals i volen controlar els nostres. Molts funcionaris i càrrecs públics se senten vigilats o espiats. Obliguen els funcionaris a redactar els informes en castellà, tot i que el català és llengua oficial. Fem servir cançons i eslògans del temps de la dictadura; dictadura que ells mai no han condemnat. Intervenint les finances han paralitzat un munt d’iniciatives vitals de totes les conselleries i molts proveïdors i treballadors no poden cobrar. 

Pretenen dictar el que ensenyem a les nostres escoles. I encara més. Polítics i governs d’Europa i del món es fan creus del que passa. I ells tan tranquils (?), orgullosos i sords en la seva immobilitat superba. On som? Quin nom té això en el diccionari?

publicat el 25 de novembre de 2017

paraula i veritat (3)

No és la primera vegada que en aquesta columna es parla de les relacions entre la paraula i la realitat. Més complexes i importants del que pugui semblar en la vida privada i, sobretot, pública. Usar una paraula determinada per designar una cosa pot alterar la percepció que tenim d’allò designat, i així alterar el que entenem per “veritat”. I els mots que designen realitats inexistents fan creure que allò és real.

Per això cal mesurar molt el que sentim, el que ens diuen, i no fer cas només de l’aparença que mostren les paraules; anar al fons d’allò designat i, si convé, donar-li després nosaltres el mot que li pertoca, acostar-nos a la veritat.

I això no només és vàlid per les qüestions de lèxic, de vocabulari, sinó també per les frases, la sintaxi, les figures retòriques, les comparances, els arguments... 

Darrerament hem anat veient com la paraula s’ha fet servir com a arma manipuladora de la veritat. Mots, frases i arguments que són, realment, fal·làcies amb què el poder vol aconseguir els seus propòsits.

Aturem-nos a cada paraula, a cada declaració, i analitzem-les a fons. Conèixer la llengua, dominar-la és una de les millors armes contra el totalitarisme i a favor de la veritat i la justícia. Qui domina la llengua domina el poder.

publicat el 3 de novembre de 2017

Hybris

No és fàcil, aquests dies, escriure una columna que s’haurà de publicar cinc dies després. Per això parlaré de l’Hybris.

Aquest concepte del grec clàssic pot ser traduït aproximadament per “orgull extrem” o “força desmesurada” i és el pitjor pecat que pot cometre la persona a la Grècia antiga, perquè, a més de suposar una sobreestimació de les capacitats de qui el comet i una superació dels límits dels seus drets, és l‘intent d’aproximar-se als déus.

Tant a la Grècia Clàssica com a la Bíblia aquest és pitjor pecat (recordem el pecat original o la torre de Babel). No és casual, i passa també a la majoria de cultures.

Avui, observant el nostre entorn, veiem com l’hybris està movent els fils de moltes actuacions individuals i col·lectives. L’orgull extrem i la desmesurada confiança en ser portador de l’única veritat és el que fa que un hom esdevingui cec al seu entorn, que ni tan sols vegi l’altre, que no el vulgui escoltar. I aquesta ceguesa d’orgull és la llavor de l’odi. 

Un odi, naturalment irracional, que pot explicar (mai justificar) les actuacions més cruels i més inhumanes, i que fa que qui les comet pugui pensar que són justes, conformes a dret.

Des dels orígens (la Bíblia, la Grècia clàssica) fins avui dia. Convé llegir els clàssics.

Publicat el 20 d'octubre de 2017

Com els ho explicaran?

No ens ho podem imaginar. Com ho explicaran als seus? A la parella, als fills. Com ho explicaran demà als néts? Els ho explicaran? Gosaran? Gosaran fer-ho sense vergonya? Amb quina expressió de rostre tornaran a casa?

Quan les cròniques i la història parlin d’aquell dia, què diran? Davant les fotografies i les filmacions, gosaran dir que ells eren els uniformats de negre? En tindran prou, els seus, amb allò de “l’obediència deguda”? En tindran prou ells? En tenen prou avui? Els justifica? Estan tranquils havent fet el que han fet? 

Què devien pensar quan, protegits i armats fins a les dents, pegaven a gent indefensa que deia “som gent de pau”, quan arrossegaven una àvia per terra, quan disparaven contra la gent, quan robaven urnes i ordinadors? I quan assaltaven les escoles que els nens estimen o destrossaven poliesportius i centres cívics? Què en pensen ara? Com veuen això d’atacar amb violència una gent que volia votar pacíficament? Què pensaven quan es feien aquella foto de grup un cop acabada la “feina”?

Després de les barbàries del XX s’ha dit i escrit que l’humà que exerceix la violència de la manera com ho hem vist fer, només pot fer-ho quan considera que l’altre no és humà, que si ho pensés no ho faria. I això fa rumiar molt.

publicat el 6 d'octubre de 2017

Més de música i festes

No només tenim un problema amb la música de les festes en el cas de les activitats infantils. Els espais públics i privats (i els usuaris i veïns) són uns bons testimonis de les males pràctiques que s’han acabat acceptant com a “normals” o “inevitables”. Tres exemples:

Sembla inevitable que mentre es munten les estructures (empostissat, llum, so...) des del primer moment hi hagi la música que als operaris els dóna la gana, exageradament alta, agredint les orelles i la sensibilitat dels veïns o dels altres usuaris del lloc.

S’entén com a “normal” que en els espais de les fires cada atracció tingui la seva música, feridorament alta, en competència amb la del costat. I ja no parlem de la qualitat de la música ni del so.

S’accepta que qualsevol manifestació al carrer (jocs, mercats, curses populars, exhibicions...) s’acompanyi de música, a gran volum, sense cap criteri de selecció i sense cap respecte per als usuaris ni el veïnat.

Aquesta dictadura de la música irracional, que atempta contra qualsevol norma cívica (i de bon gust), s’ha instaurat sense cap raó, sense cap consulta i contra més d’una normativa. I sense possibilitat d’èxit de cap acció contrària de “l’autoritat competent” ni dels afectats; només resignació. Una dictadura, sí.

publicat el 22 de setembre de 2017

Quina música els donem?

No tenim tradició, en aquest país, de bona música per a infants (o adaptable a ells)? I tant que sí! Des de Joan Llongueres fins a l’escola d’animadors nascuda els anys setanta i fins i tot gent com l’Albert Pla, l’Orchestra Fireluche, Xarango o Carles Santos. De tradició i de qualitat no en falten pas, al contrari.

Doncs, per què és impossible escoltar aquestes músiques a les festes? Atraccions, festes d’escuma, trobades infantils, instal·lacions inflables... Tota la diversió dels nostres nens està sonoritzada amb músiques que no tenen res a veure amb ells, a un volum eixordador (perillós per a les seves orelles) i, sobretot, dolenta. 

Música de les emissores de ràdio-fórmula, sense cap altre interès que l’interès econòmic dels seus productors. I ningú no es queixa. Es veu que és normal això de maltractar els nostres infants. I quan creixen diem que estan adotzenats, que no tenen gust, ni sensibilitat ni educació estètica.

I pitjor: En aquestes festes s’està construint una mena de diglòssia musical: La música “normal”, la que ens acompanya, és la de les multinacionals, però deixem un petit espai, un parèntesi, per una mena d’excepció residual que són les músiques pensades per a ells o més adequades a ells.

Demà, que ningú no es queixi.

publicat el 8 de setembre de 2017

Més sobre l'aigua

No entendrien res els nostres avantpassats si veiessin la gent anant a comprar garrafes i ampolles d’aigua en les quantitats en què es fa. I tampoc no ho entendria la major part de població del món. I és que realment costa d’entendre. I si es veu com a normal és que les coses no van gens bé.

Que ens haguem acostumat a anar a comprar l’aigua vol dir que acceptem que la que ens serveix la xarxa no té prou qualitat, i en lloc d’exigir-la ens resignem i paguem dues vegades. 

Vol dir que acceptem passivament que totes les fonts són insalubres.

Vol dir que acceptem que unes empreses privatitzin l’aigua de les fonts on anaven a buscar-la els nostres avis i en facin negoci; les mateixes empreses que s’ocupen de dir-nos que l’aigua de l’aixeta no és bona i que la seva és la més pura del món.

Vol dir que ja ens està bé la contaminació que suposen milers i milers de garrafes i ampolles que han servit ben poc.

En definitiva, aquest hàbit en el consum de l’aigua és un dels símptomes més evidents de la poca consciència ecològica, del poc contacte amb la natura, de com ens rendim a la publicitat, de com acceptem la privatització de béns públics, de com acceptem tot allò inacceptable. I, pitjor encara, en nom del que ens sembla que és “la vida d’ara”.

publicat el 25 d'agost de 2017

Ampolletes omnipresents

No se m’acut què pensaran els humans que d’aquí uns decennis consultin hemeroteques i vegin que en conferències, simposis, taules rodones i tota mena de reunions els seus avantpassats –és a dir, nosaltres− lluïen a les taules uns recipients petits de plàstic que contenien aigua.

Les ampolletes d’aigua són presents a totes les taules i faristols de la majoria d’actes socials, culturals, polítics, esportius... I no són precisament una meravella estètica, com no ho són els gots de plàstic que sovint les acompanyen.

On són els caps de protocol, els caps de premsa, els assessors d’imatge i tota la gent encarregada de vetllar per allò que es mostra? On és la consciència ecologista i de sostenibilitat? On és el bon gust? On és el sentit del ridícul? (Grans personalitats bevent a morro.)

Un got de vidre. Simplement. I, si cal, un gerro: La imatge (i l’exemple) canvia radicalment.

Però, és clar, el món no deu estar preparat per aquestes coses. Tots aquests espais, ultrapreparats tecnològicament, no estan preparats per tenir una pica on rentar gots ni un armari on guardar-los. 

És més fàcil llençar (vés a saber on) ampolles mig plenes i gots de plàstic.

Quan els nostres successors vegin aquestes imatges, no se m’acut què pensaran. O sí.

publicat l'11 d'agost de 2017

Cuques de llum

No és gens corrent ara trobar cuques de llum els vespres d’estiu. Abans, pels prats, als marjals o a les vores dels camins, aquests punts lluminosos alegraven la mirada en les passejades nocturnes. Ara es veuen només escadusserament, i rarament se’n veu més d’una.

Si abans eren motiu de curiositat i de joia infantil (i no només infantil), ara són sobretot motiu de tristesa i preocupació. Cada vegada que tenim la sort de veure’n una és com si ens trobéssim davant del darrer exemplar d’una espècie que s’acaba (i realment ens hi trobem). I això ens fa sentir culpables, que ho som.

Veure una cuca de llum du a la nostàlgia d’un altre temps i a la consciència del temps d’ara. Sembla que les poques que resten hi siguin com a testimoni de tot el que els humans hem destrossat. I no només de la natura, sinó també d’una manera de viure, d’entendre la vida. En les nits d’estiu del XXI les cuques de llum hi semblen anacròniques, pertanyents a unes nits d’estiu que ja no existeixen.

Podríem dir que són el grill de la consciència; un de tants dels que potser no és còmode sentir i no es volen escoltar. Com que tenen llum, petita però brillant en la nit, ens són també un far, un anunci, un avís de la nit que ens espera si deixem que s’acabin del tot.

publicat el 28 de juliol de 2017

En secret, si us plau

No és estrany trobar en els mitjans de comunicació (escrits, orals o audiovisuals) una notícia o un article denunciant la massificació i la invasió turística del territori i, al costat, un reportatge que revela “Els deu indrets més secrets i meravellosos del riu Ter”, “Els espais més solitaris i amagats de la ciutat” o “Quinze llocs de la costa reservats als més coneixedors”.

Molts mitjans de comunicació veuen com un reclam o una gran gesta posar a l’abast del turisme de masses els pocs espais que encara resten verges d’aquesta plaga. Els resultats d’aquesta publicitat els coneixem ben de prop, a les Llosses o a la riera de Merlès, per exemple. 

Fer publicitat d’un lloc encantador, verge o secret és, naturalment, desposseir-lo d’aquests qualitats i, sobretot, exposar-lo a la depredació més inconscient i salvatge. Aleshores, per què es fa?

La pregunta té unes quantes respostes, una d’elles és la necessitat i la voracitat del consum en tots els àmbits.

És un fenomen que ataca directament l’equilibri i la sostenibilitat dels llocs (ja sigui un riu, un bosc o un barri d’una ciutat). La gentrificació urbana fa temps que va arribar a la natura en forma d’invasió emporcadora. Si ja no podem deixar en pau les ciutats, deixem en pau la natura.

publicat el 14 de juliol de 2017

Selectivitat? Educació?

No cal anar gaire lluny a buscar exemples per a reorientar el nostre sistema educatiu. Ben a la vora en tenim un.

Mentre aquí desapareix aquesta matèria, a França la pregunta de filosofia continua essent una fita del batxillerat i de molts alumnes. Lluny de demanar-los memoritzar, se’ls demana pensar, i pensar amb els grans pensadors, que és l’objectiu de la filosofia.

Aquest any el tema ha estat: “Tot el que tinc dret a fer és just?”. Altres opcions eren: “Es pot fer un mal ús de la raó?”, “N’hi ha prou amb observar per a comprendre?” o “Una obra d’art ha de ser forçosament bonica?”. L’alumne té quatre hores per pensar i exposar les seves reflexions i conclusions emparant-se en els coneixements adquirits.

La pregunta i les reflexions són trending topic i motiu de discussions serioses a les xarxes socials, molts alumnes recorden per sempre aquesta experiència, i són molts els qui demanen la seva prova per a conservar-la.

Potser és per això que la filosofia té un paper important en la vida quotidiana a França, hi ha filòsofs molt populars, amb un gran nombre de seguidors a les xarxes i que apareixen sovint als mitjans sense renunciar al rigor.

És evident que estem molt lluny d’això. I, molt pitjor, que anem en direcció contrària. Cap a on?

publicat el 30 de juny de 2017

Selectivitat?

No se saben encara els resultats de la selectivitat. Fa falta que un exèrcit de voluntaris (cobrant) corregeixin a una gran velocitat grans piles d’exàmens d’alumnes dels quals no coneixen res de res.

Uns exàmens que no donaran compte dels coneixements i aptituds que l’alumne té per cursar una determinada carrera universitària, sinó que només mostraran l’habilitat que ha tingut per respondre aquelles qüestions concretes en aquell dia i a aquella hora, i cap de les competències que de debò necessitarà en els seus estudis universitaris.

I mostraran també no pas la qualitat pedagògica i didàctica dels professors, sinó l’habilitat que hagin tingut per donar als alumnes uns mètodes per passar aquestes determinades proves.

Els correctors no es podran deturar a pensar les raons d’una resposta determinada; només podran aplicar la regla de si s’ajusta o no a la resposta preestablerta. (Ai dels alumnes del professor que estigui més avançat que els llibres text en formació i lectures, o que hi difereixi amb raó!). I més: alguns aplicaran la seva personal i intransigent visió de les coses com a veritat única.

Fa anys que sabem que són unes proves obsoletes i inútils, però es van conservant com són.

Els mals menors poden acabar en infeccions mortals.

Publicat el 16 de juny de 2017

D'amnèsies històriques

No gaire lluny de la Casa de Convalescència, mentre divendres passat s’hi celebrava la “Jornada sobre la recuperació de la memòria històrica a Osona”, jeien un pilot de runes del que havia estat l’edifici número cinc del carrer del Bisbe Morgades. 

Molta gent recordarà que allí hi havia hagut un taller mecànic i un garatge (“Garatge Alier”). Menys gent recordarà l’arc de la portalada, de maons i amb un aspecte modernista, i la dovella central, amb una inscripció gravada, que aquell dia també era per allà, mig sepultada entre la runa.

Però ja pràcticament no hi ha record que aquí hi havia hagut Can Gatxa. Jaume Ayats en parla a Cantar a la fàbrica, cantar al coro (Eumo 2008). Una taverna i magatzem de vins, l’amo de la qual, cap als anys trenta, un tal Sala, era el corresponsal del diari republicà i anticlerical El Diluvio. S’hi reunien colles d’obrers (com els del Tint) per xerrar beure i cantar cançons republicanes i atrevides. Un espai amb el seu lloc en la història de la ciutat.

La memòria de la ciutat és (també) la d’aquests llocs, la d’aquesta gent, la d’aquestes idees, la d’aquestes vides.

Preservem les pedres grosses de la història, però se’ns n’escapen la grava i la sorra. I sense grava ni sorra mal va l’edifici de la memòria.

publicat el 2 de juny de 2017

Delejar l'aigua

No sé si podria ser una tesi gaire sòlida, però és una opinió darrerament compartida, i per això la voldria exposar.

Hi ha unes generacions que van créixer en un entorn lingüístic d’alta qualitat (lèxica, sintàctica, estructural, dialectal, musical, fonètica, conceptual...). Infants i joves que als anys 60 i 70 rebien la llengua, per exemple, del “Cavall fort”, de les bones traduccions o adaptacions de les novel·les clàssiques, dels primers cantautors i adaptadors de cançó d’autor, dels cançoners de muntanya, de cançons infantils, de les cançons i pregàries del món cristià, de gravacions (en vinil) de contes... Un entorn lingüístic majoritàriament excel·lent, complex i assequible, sense complexos i que facilitava un aprenentatge lingüístic progressiu.

Un entorn que s’ha anat substituint per un altre de més pobre, incoherent, reduccionista, insensible, alterat en fonètica ortofonia i elocució, molt assimilat lèxicament i estructuralment a altres llengües, i massa sovint amb la incorrecció com a norma i socialment acomplexat.

La llengua se salva en els parlants, i la llengua dels parlants és la que reben. Mirant quina llengua reben els nostres nens i joves veurem quina llengua tindrem en el futur. I aquest futur no és gens afalagador.

publicat el 19 de maig de 2017

Art a l'escola

Art a l’escola

No sé si vostès han pogut veure en algun mitjà informatiu o en les xarxes socials la imatge de l’Aula Magna de la Universitat de Vic plena de nens −i nenes. La imatge d’un espai universitari ocupat per infants és alhora sorprenent i encoratjadora.

Es tractava de la presentació dels treballs de les escoles participants en el programa “Art i Escola” impulsada per ACVic amb el Centre de Recursos Pedagògics d’Osona i altres entitats, col·lectius i particulars.

Un programa que trenca motlles, mites i inèrcies i des de fa sis anys fa entrar l’art i l’art contemporani a les aules, des de les escoles bressol fins a secundària, implicant de manera essencial el professorat (aquest any, 31 escoles i més de 3.300 alumnes), i que s’allarga en el temps amb unes “maletes educatives” d’activitats.

L’art com a motor de projectes transversals que impliquen diferents àrees, l’art com a educació de llenguatges i pensaments contemporanis i com a estímul d’aprenentatge.

Estímuls en tots els àmbits. Com deia en una entrevista al “Més Osona” Bruna Dinarès, una de les responsables, en aquesta edició el projecte fins i tot ha fet replantejar moltes metodologies d’aula.

Qui digui que l’art contemporani és estèril o que ACVic és una capelleta, és ben cec o no hi vol veure.

publicat el 5 de maig de 2017

Aranyes

Aranyes

No és estrany que les percepcions sobre les coses estiguin mediatitzades pel costum, la rutina i la memòria i ja no es puguin veure de manera objectiva, com si fos la primera vegada que s’experimenten.

Això passa clarament amb els llocs o els actes més habituals (la casa, el lloc de treball, allò que es fa rutinàriament...), que sorprendrien –i potser no gratament− si fossin jutjats amb total objectivitat.

Caldria mirar amb distància allò que tenim tan a la vora, tan assumit, que ens sembla natural i no gens estrany. És un exercici ben sa.

I es podria fer amb Sant Jordi i tot el que l’envolta. Un dia on la gent es pren festa i s’aboca al carrer a comprar i regalar llibres i roses, explicat així és un fet preciós i excepcional. Però si es va mirant amb detall, amb objectivitat i amb ull crític, comencen a sortir aranyes, moltes aranyes.

No es tracta d’aigualir la festa, sinó d’adonar-se dels canvis que la diada ha sofert any rere any i de com ha anat perdent alguns dels trets que la feien realment destacable, genuïna, culturalment positiva i literàriament interessant.

Adonar-se’n. I esbrinar els perquès. I, potser, aventurar cap on ens porta aquesta mutació.

A gaudir de la festa, i tant! Però millor si es fa amb una mica d’anàlisi i crítica.

Publicat el 21 d'abril de 2017

Agents ocults (4)

No saben, segurament, els qui la pronuncien, l’afirmació real que hi ha rere aquesta frase: “Sóc lliure d’escollir i escullo això perquè és el que m’agrada”.

Quan una elecció es fa sense informació, sense conèixer totes les possibilitats de tria i sense una educació prèvia, mai no pot ser una elecció lliure. I la realitat és que en la nostra societat la majoria de decisions sobre el gust són preses sense que hi hagi cap requisit que la faci una elecció lliure i conscient.

En general, l’accés a la informació sobre allò que es produeix en música, en cinema, en literatura, en teatre o en altres expressions, està absolutament restringit a allò que interessa als grans productors, aliats dels mitjans de comunicació. La majoria de produccions i, no cal dir, les més innovadores, crítiques i arriscades queden del tot silenciades, no es coneixen. 

Per altra banda, on es pot trobar una bona educació sobre el gust o els llenguatges estètics? Pràcticament enlloc. On és, doncs, la llibertat d’elecció?

La frase “Sóc lliure d’escollir i escullo això perquè això és el que m’agrada” amaga la frase veritable: “Sóc esclau del sistema i m’han fet creure que això és el que m’agrada i, pitjor encara, estic convençut que és el meu criteri personal i lliure”.

 Publicat el 6 d'abril de 2017

Agents ocults (3)

No hi ha pràcticament cap problema de la societat que no es vulgui solucionar a través de l’escola. Hàbits alimentaris i de salut, comportament cívic, circulació vial, relacions de gènere, rols domèstics, relacions intergeneracionals, educació social, conductes racistes, economia personal, hàbits sostenibles, gust artístic i literari... fins i tot “emprenedoria” (!)

Sembla que qui proposa això no conegui les funcions real de l’escola, la família i la societat. 

I sembla també que no conegui el món on viu. Un món on el valor de l’escola en la majoria d’adolescents i joves és mínim; on l’escola és un tràmit pesat, sense cap relació amb la vida i a oblidar diàriament.

Però, sobretot, sembla oblidar que qui més influeix en els nostres joves no és l’escola, sinó una gran quantitat d’agents ocults que ningú no controla i que acaben essent la base de l’educació. 

Els valors i les idees les donen, entre altres, pel·lícules, lletres de cançons (i músiques), videoclips, youtubers, instagramers, influenciadors, llocs web, xarxes socials, programes de televisió i sèries, jocs de realitat virtual, “famosos” dels mitjans de comunicació...

Aquests són els educadors reals dels nostres joves, i els qui forgen la societat del demà. I això sí que fa por.

publicat el 24 de març de 2017

Agents ocults (2)

No només hi ha agents ocults i eficaços en la cultura. Són a tot arreu.

Segurament mai res no haurà canviat tant les formes de viure, ni tan ràpidament, com ho estan fent els telèfons intel·ligents i les xarxes socials.

Han aconseguit que la majoria de joves i no tan joves de les societats mínimament desenvolupades hagin dimitit del present, de l’ara i l’aquí, visquin abocats a una realitat externa i artificial i interaccionin molt més amb ella que no pas amb l’entorn real. Han aconseguit que la seva actuació  es dirigeixi gairebé només a aquest món virtual i en immediatesa, que les seves accions en el món real només estiguin dirigides a les xarxes, i que els seus objectius de coneixement siguin acaparar frases, vídeos i imatges anecdòtics i superficials, buits; com a molt, ocurrències i no idees ni arguments.

Unes multinacionals, amb objectius merament econòmics (se suposa) estan canviant i canviaran del tot l’individu i les seves formes de ser i de relacionar-se amb el medi i amb els altres, canviaran les formes de ser de la nostra societat i moltes de les característiques que fins ara es consideraven essencials d’allò que en diem “la humanitat” o “la civilització”.

I contra això què poden fer-hi la societat, l’educació, la cultura?

publicat el 10 de març de 2017

Agents ocults

No escapa a ningú que hi ha factors que tenen molta més influència sobre la cultura d’una societat que no pas tot el que englobem sota el concepte “agents culturals”. Elements més que decisius per a la cultura i l’educació, però als quals mai no es té en compte quan es parla d’aquests temes, quan s’analitza, quan es programa; i molts d’ells actuen sense escrúpols sota dictats merament econòmics.

Uns exemples:

Productors, distribuïdors i programadors de cinema i teatre, acadèmies de dansa i música, urbanistes i arquitectes, dissenyadors gràfics i industrials, botiguers, grups d’esplai, associacions de veïns, de festes de bari, locals amb activitats culturals, tots els estaments de la premsa i les emissores de ràdio i televisió, clubs i escoles d’esport, dissenyadors i fabricants de jocs i joguines, sales de festa, agrupacions científiques i ecologistes, llibreters, agrupacions de gent gran, publicitaris, educadors de carrer, associacions d’immigrants, dissenyadors i promotors de moda, promotors de fires i mercats, esglésies, arqueòlegs, dissenyadors de vídeojocs, galeristes, inversors, empresaris de tots els camps, fabricants de qualsevol producte, corredors de borsa...

Agents passius, ocults i, per bé i per mal, summament eficaços.

publicat el 24 de febrer de 2017