paradoxes?

No és una sensació personal momentània. És una experiència compartida des de fa anys amb gent que es dedica a l’ensenyament, la literatura, les arts visuals o la cultura en general, ja sigui des d’organismes més o menys o del tot oficials, o per lliure.

El fet és que la majoria de gent dedicada a aquests àmbits, que hi treballa o que n’és activista, contínuament ha d’estar lluitant contra els organismes oficials (“l’administració”); estructures creades justament per a facilitar les actuacions, per a ajudar en aquesta tasca i per a potenciar-la.

És allò de sempre: l’organisme que la societat s’ha inventat per a organitzar-se la vida i fer-se-la més fàcil, es gira contra aquesta mateixa societat i li fa les coses més complicades, difícils o impossibles. A aquest organisme diguem-li govern, legislació, societat anònima... 

Evidentment, no sempre és així, però l’allunyament de la realitat de les administracions és patida cada dia per qui està al capdavant d’una escola, d’una associació cultural, d’un festival de teatre, d’una editorial...

Hauríem de ser usuaris d’una administració que hem creat i alimentem perquè ens ajudi, i som súbdits o esclaus d’una entitat cega i sorda que no ens deixa ni parlar ni avançar. I ja ens sembla tan natural.

03 - 10 - 2008