No deixa de venir-me un dels textos-manifest
de la Renaixença, el pròleg de Rubió i Ors als seus poemes de Lo gaiter del
Llobregat.
Rubió hi diu: “Catalunya pot aspirar
encara a la independència; no a la política, puix pesa molt poc en comparació a
les demés nacions [...]; però sí a la literària, fins a la qual no s’estén ni
se pot estendre la política d’equilibri...”.
Avui, cent seixanta-nou anys
després, les coses han canviat prou com perquè s’hagin d’invertir els termes de
la frase. Si bé la independència política la tenim tocant a mà i és només una
qüestió de temps, de força i convicció populars, d’habilitats polítiques i de
líders encara per venir, la independència cultural és cada vegada més lluny.
Independència cultural no vol dir
aïllament ni viure d’esquena a la realitat del món global (que no és gens nou).
Vol dir veure el món i ser-hi des d’uns paràmetres propis, donats per la
llengua i tot el trajecte cultural, i sense intermediaris. Ser, simplement, una
cultura.
I això cada vegada és més lluny.
Sense un gir total en el rumb que es porta, serem independents políticament, però culturalment
serem una colònia despersonalitzada i desculturitzada. Allò que ja deia
Maragall el 1895 a l’article “La independència de Catalunya”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada