ni educar ni ensenyar (16)

No sembla haver-hi una direcció gaire clara en les darreres decisions del Departament d’Ensenyament. Ara es recomana als professors que ensenyin les matèries a base d’exercici pràctics sobre elements de l’entorn proper a l’alumne. Sorpresa! Novetat! Des dels primers moments de la renovació pedagògica d’aquest país, que podríem situar als anys seixanta, aquesta ha estat una premissa bàsica, programàtica i practicada arreu.

A què ve, doncs, ara? L’objectiu no és cap altre que fer que els alumnes catalans treguin millors puntuacions en les proves de l’informe PISA. És a dir: No cal que aprenguin, sinó només que aprovin uns exàmens europeus i ens facin quedar bé.

En lloc de tants consells, potser l’aprenentatge dels alumnes seria millor si hi hagués més mestres, menys alumnes a les aules, mestres de reforç, currículums més racionals i les condicions mínimes que mestres i pares reclamen insistentment.

Una altra obsessió del Departament d’Ensenyament és l’augment d’hores de classe, com si això fos garantia d’alguna cosa; i especialment les de matemàtiques, com si fossin l’únic camí per a desenvolupar la intel·ligència, la capacitat cognitiva, l’esperit crític i tots els aprenentatges, coneixements i habilitats que es demanen a l’escola. Amén.

Publicat el 25 - 01 - 2013

alienant

No és fàcil mirar-se el món des de lluny, prejudicis i costums ens filtren mirada i judici. Però és un exercici que cal fer si volem sobreviure com a individus.

Observar un concert multitudinari on milers de persones perden la seva voluntat, pot ser una experiència terrible i pot recordar escenes dels moments més dramàtics i tristos de la història.

Però no cal anar a aquests extrems; en música, en literatura, en cinema, en els productes d’entreteniment derivats de les arts, l’alienació és present arreu, cada vegada és més eficaç i les seves formes més subtils ja es presenten com a actituds o gustos “diferents” o “alternatius”, i són proclamades per mitjans i crítics que es creuen independents.

Adorno deia que al públic només li fa efecte allò que li és familiar, allò alienat; que només li és intel·ligible i accepta allò que no necessita comprendre.

Però qui s’escolta els filòsofs? Qui els fa cas? Qui els llegeix quan es tenen a l’abast tantes receptes buides que no es necessiten comprendre i tranquil·litzen del tot?

La supervivència (no només cultural) de l’individu depèn del fet que vulgui deixar de ser peça alienada en aspectes tan simples com allò que ens han fet creure que són els “nostres gustos personals triats amb independència”. 

Publicat l'11 de gener de 2013