i ara, contra l'occità

No en té prou, el govern d’Espanya, de lluitar incansablement contra la llengua catalana. Ni en tenen prou els partits espanyols, del color que sigui (que en això han prou demostrat que són iguals), que hi lluiten activament o amb la complicitat del silenci.

No en tenen prou, i ara Espanya ha començat la lluita contra l’occità, una llengua en un estat encara més crític que el català.

La Generalitat, seguint la llei, està iniciant el que serà l’Acadèmia de la Llengua Occitana, projecte que, lògicament, no té en compte només la variant aranesa de l’occità sinó que s’estén a tota la llengua, a totes les variants, per tal de normativitzar-ne l’estàndard, l’únic camí per començar la salvació de l’occità, seguint la gramàtica de Loís Alibèrt de 1935.

Doncs bé. Unitat d’Aran, partit lligat al PSOE, es nega en rodó a acceptar una acadèmia així. La vol reduïda a l’aranès, sense tenir en compte la totalitat de l’occità. És el principi de la mort de la llengua, com qualsevol sociolingüista sap molt bé i com la història ha demostrat.

Per què Espanya actua així contra les llengües? La resposta esfereeix.

Trobaran més informació a l’article sòlidament argumentat de Marçal Girbau a El Punt-Avui del deu d’aquest mes i al diari occità www.eljornalet.com

Publicat el 19 - 04 - 2013

semi, pseudo, anti, cultura

No és gens clar el veritable paper de la pretesa culturització que exerceixen molts organismes, institucions i mitjans de comunicació.

Moltes veus denuncien que aquestes accions (grans exposicions, suplements culturals, programes de TV...) en el fons suposen un atac a l’individu, a la llibertat, a l’autonomia crítica, a la capacitat de formar-se un judici propi; que el “consum cultural” del qual s’està tan cofoi no aporta sentit crític ni sentit de la responsabilitat i, per tant, no és cultura sinó tan sols entreteniment.

Aquestes actuacions, tot i que ho sembli, no s’ocupen dels problemes reals, no demanen cap esforç. No s’hi aprèn res, no culturitzen; distreuen i reconforten a qui potser voldria culturitzar-se i omplir un buit.

Tot això no ens fa millors, no dóna capacitat d’elecció ni de judici crític. Som en un punt en què l’alienació es confon amb la culturització.

La pregunta clau és si és millor això que res. I la resposta més sensata diu que qualsevol alienació és negativa, i que és nefasta una acció pseudocultural substitutòria que tranquil·litza la consciència i barra el pas cap a una cultura compromesa amb la persona i la humanitat.

Potser cal replantejar molts judicis superficials, moltes actuacions i moltes “polítiques culturals”.

publicat el 5 d'abril de 2013