cultura de què?

No existeix una “cultura d’elit”. Ras i curt. Allò de l’“alta cultura” no resisteix cap anàlisi cultural ni política una mica seriosa. No hi ha cap assagista o crític –d’esquerres− que en defensi ni l’existència ni la necessitat.

Qui parla de “Cultura d’elit” està defensant un model de societat classista i inamovible. Està condemnant les classes culturalment desfavorides (això sí que existeix) a seguir-ho sent sempre. Està dient que no tots els humans son iguals i que alguns no estan dotats per emocionar-se o fruir amb segons quines obres.

No existeix la “cultura d’elit”, sinó societats –i polítiques− interessades a mantenir divisions culturals (i econòmiques, i socials). Ja ens va ensenyar Gramsci el paper de la cultura en els mecanismes de l’”hegemonia” de les classes dominants. I també sabem com la cultura ajuda a pensar (i a fer revolucions).

El que existeix és una pressió absoluta i de totes bandes per no deixar que tota la societat tingui l’educació, l’oportunitat i, sobretot, les ganes d’accedir a la cultura més rica i profunda, la que trasbalsa, la que fa pensar –i riure i plorar− de debò.

Parlar de “cultura d’elit”, parlar d’”alta cultura” és establir barreres, és anar contra la cultura, contra la societat i contra la persona.

publicat el 9-10-2015

que sí

No és clar que les “candidatures pel sí” guanyin en aquestes eleccions. Tots sabem que les enquestes tenen finalitats electorals, i algunes que auguren una bona majoria al sí semblen dissenyades per desmobilitzar els seus votants per excessiva confiança i per mobilitzar una bona part de la població que mai no ha estat interessada en les urnes i a qui aquests resultats farien venir por després de tantes declaracions furibundes, apocalíptiques i, ben mirat, ridícules, de les files espanyolistes. Unes declaracions que, si bé fan créixer el nombre d’independentistes, també actuen en sentit contrari.

El que és clar és que ara mateix, quan alguns espanyols, espantats, comencen a dir que ens estimen una mica, al mateix temps continuen els atacs contra la llengua i contra tot allò que signifiqui normalitat en la llengua i la cultura. 

La lletra petita dels diaris diu l’altra cara dels titulars grossos. Contínuament es van donant de manera impune humiliacions, prohibicions, discriminacions, atacs directes a l’ús normal –i legal− de la llengua en el propi territori i contra la cultura catalana. 

Aquesta lletra petita (sovint ignorada per la premsa) i no les declaracions en lletra grossa és el que mostra la realitat. I també ens mostra l’únic camí.

publicat el 25-09-2015

"va com va"

No falten gaires setmanes perquè Joaquim Carbó publiqui una novel·la per a adults a l’editorial Males herbes.

Que un escriptor publiqui un llibre en una editorial és d’allò més normal, però aquest cas es mereix un comentari.

Tothom coneix Joaquim Carbó com a cofundador i puntal de Cavall fort, agitador cultural i sobretot com a escriptor de narrativa infantil i juvenil. Però Carbó va començar com a narrador per a adults, i sempre ha continuat essent-ho i reivindicant-se’n, tot i que el món literari l’ha volgut encasellar en els gèneres per a joves. 

Una nova novel·la “per a adults” de Carbó, doncs, és una notícia que cal celebrar.

L’altra part de la notícia és que el llibre el publicarà Males Herbes, una editorial jove, portada per gent jove, que s’ha distingit per unes publicacions, atrevides, modernes i desafiants de les consuetuds editorials. 

No ens equivocaríem de gaire pensant que els editors de Males Herbes han crescut amb textos de Carbó (i potser hi han après a llegir i a estimar la llengua i la literatura). Així doncs, amb aquesta publicació es tanca d’una manera exquisida i meravellosa un cercle de generacions i de cultura. I en mostra com és (o hauria de ser) una cultura normal, de fluxos intergeneracionals i d’admiració mútua.

publicat l'11-09-2015

ni ensenyar ni educar (23)

No estan mancades de base les caricatures que diuen que abans, quan un mestre suspenia o castigava un alumne, els pares tornaven a castigar-lo, i que ara, quan passa això, qui rep el càstig dels pares és el mestre. La brama és una exageració, però està prou assentada en la realitat.

El desprestigi de l’ensenyament, d’escoles i de professors és tan arrelat que molts dels qui el tenen assumit ho negarien si se’ls demanés.

Cada vegada és més habitual que pares exigeixin d’aprovar un alumne que objectivament no s’ho mereix, amb arguments com: “tot plegat, aquesta matèria no li servirà per a res”, o “li destaroteu els plans, i també a la família”, o “ja li ha servit de lliçó, ja ho ha après”, ignorant que excepte alguns casos (que hi són) cap professor no suspèn gratuïtament, i que a cap no li agrada fer-ho.

I també pares que organitzen vacances familiars prescindint dels compromisos escolars dels fills, privant-los de complir amb les seves obligacions.

Per què passa això? Quin concepte de l’ensenyament deuen tenir aquests pares? I del seu fill? I de la seva formació? I de la seva educació? I del compromís?

És evident que la dinàmica social fa que aquestes conductes es vegin normals. I es evident també cap a quina mena de societat ens porten.

publicat el 28-08-2015

d'on surt tot això?

No fa gaires dècades que Osona (o Vic) era el “Liverpool català”. I ara torna a ser un dels més potents generadors de músics de tota mena.

És innegable el paper que hi han jugat tant l’Escola de Música i Conservatori i la programació musical, com unes polítiques municipals i un teixit d’associacions i iniciatives.

Però convé tenir present que aquesta realitat no apareix de cop ni pot ser fruit només d’una política institucional (que, en tot cas, ha arribat després). Com sol passar, els orígens es troben en iniciatives individuals, de petits grups, sovint oblidades o poc conegudes. Els antics orfeons, les “Joventuts Musicals”, amb una molt bona programació (i una orquestra de cambra), les primeres corals, els inicis de l’Escola de Música, uns quants peluts que tocaven guitarres elèctriques, uns altres que els programaven...

Després, molt després, alguns polítics hi van donar suport. Parcial, i amb intermitències i accions contradictòries. 

Es poden posar medalles, però  cal recordar que van trobar la feina molt feta. I hem de demanar-nos on seríem ara si des de sempre haguéssim tingut (o pogut tenir) polítics conscients projectant una societat culturalment rica.

I això que es pot dir parlant de música, es pot dir, ja, de les altres arts?

publicat el 14-08-2015

"totes"?

No puc encara entendre per quines raons, en el mural de Vic dedicat a Ovidi Montllor, al famós refrany “o juguem tots o estripem la baralla”, s’ha canviat el “tots” per “totes”.

Pensava que després de tants advertiments de filòlegs (com, sobretot, la Carme Junyent, la Neus Nogué o en Pau Vidal) ja ens havíem curat d’aquesta “comèdia”. Però es veu que encara no. Sobre aquest punt remeto tan sols a una entrevista a C. Junyent a vilaweb.cat el 30-10-2013, o el seu article d’aquest 20 de juliol. Reivindicar, sí, però també voler saber.

Més raons encara. És que els “humans de gènere masculí” ja juguen tots? I a tots els jocs? És que l’Ovidi (o qualsevol persona) els discriminaria de reivindicacions com justícia, participació o igualtat? Així doncs, per què només “totes”?

Una altra qüestió: reivindiquem l’Ovidi poeta, però li destrossem el decasíl·lab modèlic i en fem una desferra. Ell sabia bé que el vers perfecte, ben ritmat (de tons, música i sintaxi) no ho és només formalment, sinó que la rotunditat i precisió del concepte es basen i es reforcen en aquests aspectes formals.

O amb el canvi es pretenia reivindicar com a genèrica la forma femenina de l’adjectiu? I la llengua, què? La llengua també fa la revolució, però no si li anem en contra.

publicat el 31-07-2015

tenir la llengua

No es tracta aquí de l’expressió “tenir llengua” a algú, en el sentit de parlar-li iradament o sense respecte.

Aquí, el títol “tenir la llengua” es refereix a la facultat de dominar la llengua en molts registres, tenir un extens vocabulari viu, posseir una gran intuïció lingüística, estimar la llengua, voler enriquir-la, i millor encara si alhora es tenen coneixements de la seva estructura i el seu funcionament. És mimar-la, tenir-ne cura, com se’n tindria d’un arbre fruiter, d’una casa o d’un hort.

Fa uns quants dies, després de la presentació del llibre A dalt més alt, de Carles Dachs (que va presentar un altre poetàs, Jaume Coll), el poeta Enric Casasses (vingut expressament de Barcelona) comentava que molt s’esgarrien els qui diuen que la llengua està morta, que amb escriptors com aquests es demostra que està ben viva, i ben moderna, i arrelada a tots els temps. Lluís Solà, que també hi era, segur que hi estaria d’acord.

Potser sí que la llengua catalana s’està morint, els indicadors ens ho mostren prou, però també és cert que hi ha unes generacions de joves escriptors, com Dachs o Coll, que la tenen tota, i la fan brillar. Però, ai ves!, d’aquests no se’n parla gaire i no surten gaire als papers. I això també vol dir alguna cosa.

publicat el 17-07-2015

elemental, però fals

No hi ha ni una pàgina en les novel·les de Sherlock Holmes on aparegui la frase “Elemental, estimat Watson”. Els especialistes s’han cansat de repetir-ho, però la inèrcia dels tòpics fa que la veritat sigui del tot ignorada. De la mateixa manera, els seguidors de la sèrie d’animació “Mazinger Z” s’estimen més passar per alt que l’expressió “pits a fora!” no apareix enlloc, i la van citant.

Això pot fer reflexionar sobre força aspectes d’allò que s’entén per “veritat”, sobre la mecànica de les creences o sobre la influència de la ciència en el coneixement popular. I també és ben fàcil establir paral·lelismes entre aquests “mites” que es van imposant contra la certesa, i moltes de les opinions sobre temes de llengua i cultura que, malgrat certeses i evidències, es van repetint i es constitueixen en veritat.

Per exemple, sobre la qualitat d’un escriptor, d’un actor, d’un músic, d’un artista o d’un creador s’instauren unes certeses inamovibles que es van repetint sense valorar ni analitzar.

Per exemple, sobre la realitat sociolingüística del català i del seu futur es van reiterant mentides pietoses sense escoltar els savis especialistes.

Per exemple, sobre la realitat de la política cultural, sobre el tòpic de la vitalitat del país, sobre...

publicat el 3-07-2015

ni ensenyar ni educar (22)

No hi deu haver gairebé ningú que ara mateix no hagi sentit parlar de la catàfora. Les proves de selectivitat l’han portada a l’estrellat mediàtic.

I heus ací que aquest rebombori ens pot il·luminar sobre tot això del nostre entorn cultural:

Un ensenyament que fa que una definició puntuï un punt sobre els deu de coneixement lingüístic, i no pas el veritable domini de la llengua, ni que sigui en l’ús d’aquesta forma gramatical.

Uns mitjans de comunicació que, sense cap informació ni cap vergonya, s’entesten a qualificar la catàfora de “figura literària” o “figura retòrica” al costat de la metàfora o la metonímia, quan és un ús habitual de la llengua i del significat: un element lingüístic que s’anticipa a aquell al qual substitueix.

Uns mitjans de comunicació que cada any fan de les proves de selectivitat notícia de primera plana, i cada any amb les mateixes paraules, imatges i reportatges, sempre intercanviables.

Uns mitjans de comunicació que només parlen d’educació quan hi ha alguna notícia (sempre relacionada amb la política o a l’administració), però pràcticament mai no es preocupen de com funciona realment l’ensenyament en aquest país.

I una població en la qual, després de tant de soroll, poca gent sabria definir la catàfora famosa.

publicat el 19-06-2015

i de la cultura? (2)

No queden clares encara les configuracions de la majoria d’Ajuntaments, però ja s’han pogut veure els primers moviments de cara als possibles pactes i als repartiments de regidories.

En aquestes qüestions la tendència cada vegada més clara és la nul·la importància que es dóna a obtenir la direcció o coordinació de la política cultural d’una ciutat o d’un poble. És evident que hi ha uns “punts forts”, com poden ser hisenda, governació o urbanisme, però també és ben palès que en les estratègies de poder la cultura no compta per a res.

Tot allò que sempre es diu de la cultura com a eina vertebradora de la societat, com a element cohesionant, com a senyal d’identitat, com a aglutinant social, com a base de la convivència i de la integració, com a constructora de futur, com a fonament de la nació... Tot això, on queda? 

Al costat d’aquests discursos, la realitat és que en la majoria d’ajuntaments del país (gairebé en tots) la regidoria de cultura no és gens cobejada ni ningú lluitarà per a tenir-la; al contrari, són els escorrialles que sovint van a parar a aquell regidor que hi té alguna relació, a vegades anecdòtica o risible, i ni es planteja que pugui existir una veritable política cultural.

I la cultura es fa des de baix. I així ens va.

publicat el 5-06-2015

i de la cultura?

No ens estranyi que la majoria de programes electorals no diguin gaire res. Al capdavall, fets de bones intencions vagues, sols ens n’arriben resums publicitaris.

De tota manera, en les polítiques culturals municipals és preocupant la vaguetat i la manca d’idees i de compromís. Llocs comuns, propostes adotzenades i cap projecte sòlid, cap línia d’acció concreta, cap disseny de futur; ni cap estudi previ de la realitat, cap anàlisi de les “polítiques” realitzades i els seus resultats. Ni cap proposta engrescadora, parcial o global. Ni tampoc cap articulació comarcal; i en un territori que tots qualifiquem (hipòcritament?) de comarca-ciutat.

És més: els qui pretenen governar Vic ignoren les reflexions i propostes que s’han realitzat des de les institucions sobre política cultural a la ciutat i a la comarca. 

Tothom coincideix a dir que la cultura és un eix social i polític fonamental, però els fets contradiuen aquesta idea. O no interessa la cultura o no interessa el país (o cap dels dos).

Mentrestant, allò que anomenen “el teixit social” (per no dir-ne el que és: “la ciutat”, “el poble”, “la gent”, la realitat) va esmerçant esforços a construir la cultura, rebent sovint dels poders públics tan sols ignorància o uns copets a l’espatlla.

publicat el 22-06-2015

fer escola (d'art)

No fa gaires anys, quan s’havia d’explicar el privilegi que vivia la comarca en l’àmbit de les Arts Visuals, al costat de l’Associació H (avui al capdavant d’ACVic, Centre d’Arts Contemporànies), del Dep. d’Expressions de la UVIC i de l’Escola Casa Masferrer, un dels puntals d’aquesta realitat era l’Escola d’Art de Vic. De les seves aules no només n’han sortit noms importants i representatius de l’art i el disseny, sinó també persones amb gust, interès i sensibilitat per als llenguatges artístics, sobretot per als contemporanis.

En aquests moments, quan fa divuit cursos que aquesta escola imparteix el Batxillerat Artístic (i cinc l’Escènic i Musical), és ben habitual trobar exalumnes d’aquests estudis com a professionals molt ben qualificats en camps molt diferents de les expressions artístiques: moda, disseny gràfic, joieria, fotografia, música, teatre, il·lustració, cinema, comissariat i crítica d’art, arts visuals... Això, a part d’altres activitats professionals no vinculades directament a les arts.

Naturalment, després del Batxillerat han fet estudis especialitzats, però és simptomàtic i gratificant veure com una modesta escola (sovint ignorada) ha sabut crear escola i va donant al país gent de la que el fa avançar i el fa més ric.

publicat el 8-05- 2015