homes sols, dones soles

No puc deixar de pensar-hi. Quan algun matí de cap de setmana veig un grup d’homes amb bicicleta o amb moto, penso en les seves companyes, les seves dones –alguns deuen tenir-ne, suposo– (i perdoneu-me la visió heterosexual, però no em dec equivocar de gaire).

Penso (i potser també l’erro, però no massa) que mentre ells es dediquen a fer esport elles deuen estar amb els fills que tenen entre els dos o/i fent les feines de la casa on viuen tots dos. En definitiva, que es dediquen a allò que haurien de fer conjuntament.

També es veuen moltes dones fent coses en grup, és clar. Caminant, a la piscina, fent un cafè... Però sempre en hores en què segur que els homes no són a casa posant rentadores o fent el dinar dels nens.

Aquests homes que fan salut els caps de setmana, que tant es cuiden, que cuiden tant les seves amistats de carretera i costellada, potser us dirien que els suposa un gran esforç aixecar-se d’hora per tenir cura del seu cos o per dedicar-se a les seves aficions

Cada vegada que els veig així, potser robant hores al poc temps que el tragí diari els permet d’estar amb la família, em pregunto quina cura personal o quines aficions passen per davant del compromís familiar, i també quines deuen poder practicar les seves parelles.

publicat el 21 de setembre de 2018

comunitat?

No es parlarà mai prou dels canvis d’hàbits dels adolescents i els joves, provocats per la dependència dels telèfons mòbils, tant pels usos comunicatius com pels lúdics.

Se’n parla molt i se’n fan moltes anàlisis i prospeccions, però hi ha un factor que no acostuma a aparèixer en aquestes visions, segurament perquè no afecta només l’individu, sinó sobretot la comunitat, i perquè participa d’una bona part de valors més aviat intangibles.

És comú parlar de l’aïllament de l’entorn, de l’entotsolament constant, de la despreocupació per pràcticament tot, de la necessitat compulsiva d’una comunicació banal o d’una gratificació immediata en forma de “likes”, respostes o seguidors. Però hi ha aquest altre tema essencial.

Es tracta de la desaparició de la consciència de la pertinença a una comunitat, de la implicació personal, de l’esforç per a tirar-la endavant i defensar-la i del sentiment de gratificació en aquestes comeses.

Aquesta consciència és el que ha fet perdurar les cultures, el que ha propiciat els relleus generacionals, el que ha creat el grup, des de la família a la nació, i n’ha permès la supervivència. I ara està desapareixent en silenci i sense cap remei. I amb ella, si seguim així, desapareixerem tots nosaltres com a comunitat.

publicat el 7 de setembre de 2018