Totes les polítiques culturals es posen
com a objectiu l’articulació del territori, però el comportament de tots els
agents implicats va en direcció contrària.
El Festival Shakespeare de Mataró ja
pot fer una programació internacional de primer nivell, com la d’aquest any,
que la premsa i la ràdio nacionals l’han ignorat del tot, al mateix temps que
eren altaveu d’iniciatives anodines però amb un bon màrqueting. Si no és el
Grec o els grans festivals de la costa, ben casposos, o si no se li paga publicitat,
la premsa no en parlarà.
Però és que ni els crítics no ho
tenen en compte: Allò que fet a Barcelona seria notícia i objecte d’elogis de
la crítica, quan es fa a vint quilòmetres és ignorat del tot.
I el públic i alguns polítics
(locals i nacionals) sovint són ostatges d’aquesta acció de desinformació i
desvertebració territorial, i creuen que si els mitjans no en parlen, no deu
valer la pena.
Aquí ens hi juguem una cultura, un
país. Qui ha de fer canviar aquesta inèrcia? Tots: mitjans de comunicació,
crítica, polítics, públic. Però el camí que es porta és ben el contrari.
30 - 07 - 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada