"Spoilers"? Sí, gràcies

No han arrelat els mot “esguerro” o “filtració” per l’anglicisme “spoiler”. Així anem perdent la llengua, i força més que la llengua. I donant-li tanta importància a les filtracions ens perdem alguna cosa essencial de les obres, de l’art; alguna cosa essencial de la vida.

Quan l’obra és bona, avançar un desenllaç no és gens important. Una bona obra narrativa no ho és per l’argument, que pesa molt poc en la seva essència i qualitat. Representem Shakespeare, llegim i rellegim Homer o Rodoreda, mirem pel·lícules cent vegades... Ens continuen emocionant i interessant tot i que sabem ben bé com acaben.

Un bon argument o un enjòlit ben conduït són una bona feina, però no són literatura, no són mesura de l’art. Els nens, que sovint volen el mateix conte, mostren prou aquesta mesura.

Per altra banda, fa molts anys que l’argument va deixar de ser part essencial de les obres. És més, moltes de les grans obres (cinema, literatura, teatre...) pràcticament no en tenen o els és irrellevant.

Però vivim un món on hem desterrat els plaers de debò, els fondos, i només valorem la immediatesa, la sorpresa, que són sensacions superficials, banals i caduques.

Si un “spoiler” us espatlla una obra, és que l’obra no valia la pena. Per això cal reivindicar-los. 

publicat el 23 de febrer del 2018

de parlar d'arbres

No deixa de repetir-se els versos de Brecht, 

“Quins temps són aquests en què

parlar d'arbres és gairebé un crim

perquè implica no dir res de tants delictes!”. 

Però també sap que justament parlar d’arbres pot ser una manera d’alçar-se contra els delictes. Ha llegit i pensat i discutit sobre la pregunta de Hölderlin, “Per què poetes en temps d’indigència?”. I ara dubta, i escriu i esborra gairebé al mateix temps.

Al cap d’una estona deixa la pàgina en blanc i surt a passejar la tarda, com fa un escriptor en un llibre que estima. I mira els arbres, i els veu alçar-se contra l’hivern, i li ve al cap “Fulla sense arbre”, el poema que Celan escriví després de Brecht i després de la barbàrie, executada en la seva mateixa llengua. Diu: 

“Quins temps són aquests

en què parlar

és gairebé un crim, 

perquè implica

tantes coses dites?”

I recorda un poema d’Arnau Pons (traductor del de Celan) escrit a partir d’aquests dos, i torna  a casa a buscar-lo: 

“(Ara i aquí, amb l'auditori que ens escolta, 

després de Paul Celan i Bertolt Brecht:) 

Quins temps són aquests

en què el crim

torna a tenir forma d'arbre

i en què la fulla que diu l'ombra

és apunyalada amb un poema

per tanta veritat que ha dit?”

I pensa que en aquests temps sí que és bo parlar de parlar d’arbres.

publicat el 9 de febrer de 2018