paraules exactes

No s’hauria de perdre mai de vista (ni d’enteniment) la sentència de John Searle: “No és possible pensar amb claredat si no s’és capaç de parlar i escriure amb claredat.”

Sota aquesta premissa, Gianrico Carofiglio acaba de publicar un breu assaig que demana a crits una edició (i milers de lectures) a casa nostra. 

Carofiglio, jutge, escriptor i polític, és sobretot conegut per les novel·les (“thrillers judicials”) protagonitzades per l’advocat Guido Guerrieri. En un altre ordre el 2010 va publicar La manomissione delle parole, on denunciava la pèrdua de sentit dels mots per la seva manipulació, reflexionava sobre la llengua del poder i analitzava les perversions de l’ús de cinc mots (justícia, rebel·lió, bellesa, vergonya i elecció) per a la seva recuperació i, per tant, per a un canvi de vida.

Ara, a Con parole precise, reflexiona sobre el llenguatge públic: L’obscuritat en la llengua del poder (polític, administratiu, judicial) és antidemocràtica. La qualitat de la llengua és proporcional a la qualitat del pensament. Estem inundats de frases obscures, buides, de discursos sense sentit, amb el sentit tergiversat o al servei de la mentida; i són les paraules que ens condicionen la vida. D’això parla.

Cal traduir Carofiglio. Ens és urgent.

publicat el 20 - 11 - 2015

honorar-los

No falten gaires dies perquè a l’Ateneu de Vic se celebri un homenatge a Feliu Formosa, poeta, home de teatre, traductor, intel·lectual compromès amb el seu poble, la seva gent, la seva cultura i, en definitiva, compromès amb la cultura, amb la humanitat; un dels homes en actiu més importants de les nostres lletres.

Que l’Ateneu s’hagi proposat d’homenatjar de manera periòdica els nostres més rellevants poetes, diu molt al seu favor.

Una imatge massa comuna del poeta el presenta com a un ésser aïllat en un món de flors i violes o de tempestes i tenebres. I no és ben bé això (amb excepcions, és clar). També és un tòpic, i aquest és més cert, allò que el poeta és la veu i la consciència del poble; però, precisament perquè és un tòpic, potser no ens hem parat a pensar-hi prou, no s’ha pres consciència real del que això significa més enllà de convertir textos en referents o himnes.

“Ai de la terra que no honora els seus poetes”, va dir Virgili. I aquesta sentència ha estat repetida i ratificada fins avui mateix. “El poble que no honora els seus poetes és un poble desnaturalitzat”: Maria-Mercè Marçal. 

Davant d’això, potser sí que hem de començar a mirar com tractem els poetes i la poesia i a pensar sobre quina mena de poble som o volem ser.

 publicat el 6 - 11 - 2015

ni ensenyar ni educar (24)

No n’hi ha prou amb els atacs que vénen d’Espanya, als ensenyants catalans també els cal esmerçar esforços per lluitar contra les actuacions de la Conselleria d’Ensenyament.

El darrer projecte de la Conselleria (o ja realitat?) és un despropòsit tan gran que es fa incomprensible a ulls de qualsevol pedagog o de qualsevol coneixedor de la realitat de les aules.

Atrets per allò de l’excel·lència, la rendibilitat i altres mites que pul·lulen per les escoles d’empresaris, confonent una escola amb una fàbrica de corbates, ara es vol avaluar la “rendibilitat” de centres i de professors i fer dependre d’això la seva dotació econòmica. 

Per si no fos prou, el barem de l’avaluació són les notes obtingudes al centre (sense tenir en compte cap circumstància o context del centre o dels alumnes): Com més bones notes, més bona qualificació als professors i més diners per al centre.

I d’això en diuen vetllar per la qualitat de l’ensenyament.

Cal inspecció i control, sí; però no com es fa ara, només atents a la paperassa i amb nul·la atenció a les aules i als resultats, ni com es pretén fer amb aquest projecte demencial, lluny de la realitat i lluny de la justícia i la pedagogia.

Hi ha qui diu que la Conselleria veu els ensenyants com a enemics. Potser sí.

publicat el 23 - 10 - 2015