No he oblidat com un poeta explicava les
classes de Carme Serrallonga quan ell era jovenet, que esmerçava hores i hores
a llegir literatura de debò als alumnes; per exemple A la colònia penitenciària, de Kafka. He sentit explicar amb ulls
plens d’il·lusió les classes de Segimon Serrallonga, passió pura i mestratge
absolut lluny de programes encotillats: March, i Goethe, i Shakespeare, i
Llull, i el Llibre de Job, i Vinyoli;
literatura i amor.
En trobaríem molts, de mestres apassionats
per la literatura, la història o la botànica, encomanant coneixements, passió,
humanitat, rigor i ganes de saber. Qui les va viure recorda aquestes classes i
com el van marcar. Ara això es fa impossible. I tothom sap que és una gran
manera d’ensenyar, si no l’única.
¿Quants mestres de debò, inoblidables, han
deixat l’ensenyament o viuen desencisats esperant la jubilació?
Hi ha mestres i mestretites. Hi ha
professors i funcionaris sense esperit. Definitivament, l’administració ho ha
preparat tot perquè ara sigui l’hora dels mestretites i dels funcionaris
apàtics.
I qui vulgui ser mestre de debò, qui vulgui
ensenyar, qui vulgui transmetre passió i coneixement, qui vulgui educar, no
tindrà més remei que incomplir les normes i exposar-se a les conseqüències.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada