Mario Bruno

No bufen bons vents per a la llengua catalana; al contrari, vivim un dels pitjors moments de la seva història recent. Als atacs directes i letals que li infereix el PP al País Valencià i a les Illes, s’hi han afegit els que es donen a Catalunya, fent bona la teoria que deia que el que passava allí era un assaig per l’estocada definitiva aquí.

Per si això no fos prou, la darrera enquesta revela que a Catalunya l’ús del castellà com a llengua habitual avança (li té un 51’14% de la població) mentre recula el català (31’02%).

És en aquest context que Mario Bruno, el recent escollit Síndic de l’Alguer, va fer el discurs inaugural del seu mandat en català. No és el president de la Generalitat Valenciana o del Govern Balear, no és un ministre espanyol; és el batlle d’una petita ciutat de Sardenya on el català fa segles que lluita per sobreviure.

Mario Bruno entén que la llengua és essencial, i ell mateix s’ocuparà de la política lingüística. Està donant una lliçó de bon govern i de dignitat a molts càrrecs polítics de per aquí (però no hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar).

Des de l’Alguer, tan sovint oblidat, vénen vents de canvi. Hi ha tantes faules que conten com el petit, just, acaba imposant-se al gran, pèrfid, pinxo i groller...!


publicat el 27 - 06 - 2014

SEM AL MIG

No hi ha cap error al títol. “Sem” és la 2a persona del plural del present d’indicatiu del verb “ésser” en el dialecte septentrional del català, el rossellonès; allò que aquí en diem “som”.

Hem de prendre consciència (molta més) que a Catalunya som al mig, que al nord dels Pirineus hi ha el Rosselló, i que allí la llengua i la cultura catalanes (les pròpies del país) es troben reduïdes a una folklorització xarona i residual en un estat preagònic difícil de remuntar malgrat un bon nombre de resistents.

De fet, una situació semblant és la que cerquen les polítiques del PP per al País Valencià i les Illes, i la que molts volen a Catalunya.

Aquests dies al Rosselló se senten frases com “Quan a Catalunya sigueu independents, podrem establir pactes sense traves i ens ajudareu a ressorgir”. Al costat de l’optimisme i el clam d’ajut d’aquestes opinions hi ha el clam i el pessimisme que des de València i Mallorca ens avisa que amb la futura independència de Catalunya corren el risc de ser abandonats a la seva dissort, justificat amb la “salvació” del Principat.

Som al mig d’un procés definitiu, i cal ser conscients de la situació de tots els Països Catalans, i conscients que, en això, o ens en sortim tots o tots ens enfonsarem, irremeiablement.

publicat el 13 - 06 - 2014