No hi deu haver gaire gent en aquest
país que no hagi visitat esglésies als pobles dels Pirineus.
Qui més qui menys podrà recordar altars
i pintures, i els cors, amb la barana, els bancs i a vegades altres mobles de
fusta (generalment tot empolsinat i trist d’abandó) i també alguns estris
trobats tafanejant per les sagristies.
Parlo d’aquestes imatges després de
llegir el llibre Cantadors del Pallars,
de J. Ayats, A. Costal i I. Gayete (i d’escoltar-ne el CD i veure’n el DVD d’A.
Gallardet). Des del 2006, l’equip de recerca de la UAB dirigit per Ayats ha fet
una extraordinària tasca d’investigació i revalorització dels antics cants
masculins a les esglésies dels Pirineus, i aquest llibre n’és un excel·lent primer
tast.
I volia parlar de com aquest estudi també
il·lumina i explica allò que els nostres ulls ignorants han vist sempre en
aquestes esglésies. Tot té una funció i una explicació que aquest equip ha tret
de l’oblit i ha interpretat.
No hi ha goig més gran que entendre.
I que en poques pàgines tinguem notícia de l’activitat dels “cantadors” i se’ns
expliqui el funcionament de l’espai en les esglésies dels Pirineus, els rols
socials i els perquès de cada objecte dels que sempre hi hem vist, és un gran
plaer i una satisfacció plena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada