No
es tracta de dominar el llenguatge només per defensar-nos de l’ús que en fa el
poder, per no deixar-nos manipular. El pensament es realitza amb llenguatge, i com
més eines lingüístiques es tinguin, més eines de pensament, reflexió i
creixement es tindran.
La
complexitat de pensament només és possible amb complexitat lingüística. Tot
allò no articulat a través del llenguatge queda inconcret, difós, i no se’n pot
fer ús gaire més enllà de la vaguetat de la intuïció i la sensació.
I
el sistema educatiu, de quina manera treballa per aquest domini? Amb quines
eines? Amb quins procediments? L’ensenyament de la llengua a les aules porta a
aquesta finalitat? O s’ensenyen més aviat uns mecanismes aïllats de la vida? S’ha
aconseguit que l’alumne entengui per què ha de conèixer la llengua, que vulgui
conèixer-la?
I
la literatura? Som prou conscients de les funcions que fa la literatura en
aquest procés? Unes funcions que, més enllà dels coneixements lingüístics,
intervenen de ple en la creació d’una ideologia, d’un imaginari, d’un concepte
del jo i del món... Què es llegeix a les aules (quan es llegeix)?
Una
societat que dimiteix d’aquestes responsabilitats està condemnada a... A ser
allò que va esdevenint la nostra. I no hi valdran queixes.
publicat el 6 de maig de 2016
