una plaça qualsevol

No passa gens desapercebut el desangelament de la plaça de Vic, on van tancant locals comercials i els alts lloguers dificulten que se n’obrin de nous. Fa una setmana aquest periòdic hi va dedicar un reportatge del qual es deriva que en la salvació hi ha la condemna.

L’alt preu dels locals provoca que pràcticament només hi puguin accedir empreses amb una gran capacitat econòmica, i avui dia això vol dir franquícies de grans cadenes.

Sembla que inevitablement la solució sigui aquesta. Si és així potser es tornarà a veure una plaça plena de vida, però –ai las!– sense personalitat, sense cap diferència dels carrers i les places de mig món, i dedicada fonamentalment a la restauració i al consum gastronòmic. Van desapareixent les botigues de servei ciutadà (merceria, fleca, ferreteria, rellotgeria...) i es configura una plaça adreçada al passavolant i al turista.

A més, es va esborrant la personalitat estètica dels establiments, cada vegada més mediocres i impersonals; i s’esborra la història. Sota les voltes no es podrà reconèixer de quina ciutat o de quin país es tracta.

És inevitable? En molt països s’ha esquivat aquest adotzenament i s’han conservat espais i activitats tradicionals i poc rendibles. Comença a ser tard per mirar com fer-ho.

publicat el 16 de juny de 2018

se'n diu "literatura" (2)

No totes les novel·les són literatura (i podríem arribar a dir que no tots els llibres que narren històries són novel·les), de la mateixa manera que no tots els edificis poden ser considerats obres d’arquitectura. En tots hi ha arquitectura, sí, amb planells o sense; però això no implica que hagin de ser considerats obres d’arquitectura.

En un llibre que exposa un argument hi ha una història i una trama, uns personatges, potser una documentació, hi ha llengua, hi poden haver molt bones troballes en diversos aspectes, pot emocionar, pot enganxar... Però amb això no n’hi ha prou perquè el text sigui considerat una obra de literatura. De la mateixa manera que un quadre d’un pintor mediocre, o d’algú que no sigui pintor, serà un quadre, però no serà una obra d’art (i valgui sempre alguna excepció).

Aquesta afirmació pot semblar maximalista, excloent o elitista, i fins i tot vuitcentista, però és bo de recordar de tant en tant que les arts tenen un component que va més enllà de l’ofici i de la tècnica, un component que els fa “art”, que els dóna consistència i que fa més humans i més rics als qui l’usen, que ens fa créixer en totes les dimensions; allò, també, que fa que l’obra traspassi segles i cultures i que permanentment sigui actualitat.

publicat l'1 de juny de 2018