No cal repetir que la nostra
política cultural viu encara de la inèrcia del que van suposar Prat de la Riba
i el seu programa i les grans ments i les grans empreses del Noucentisme; quan polítics
i burgesia creien de debò en la cultura i la intel·lectualitat es va posar al
seu costat per construir el país que volien.
Però hi ha un altre aspecte del
Noucentisme que ens convindria recuperar: L’“arbitrarisme”, la voluntat
transformadora de la realitat mitjançant abstraccions per tal d’arribar a
l’ideal. I la paraula n’és una eina essencial. Creant la paraula i escampant-la,
la realitat volguda comença a fer-se tangible, o la gent pren consciència de la
realitat existent.
(Un exemple n’és el pes que va tenir
en l’imaginari el canvi de nom que va sofrir ETA en els mitjans de comunicació
–des dels titulars fins als mots encreuats– quan va passar de “moviment” o
“exèrcit” “d’alliberament nacional” a “banda terrorista”.)
Ara que s’ha normalitzat el mot
“independència”, potser és hora de posar en circulació la paraula “colònia” per
designar el nostre país, i que es generalitzi l’expressió “problema espanyol”,
que és el nostre problema, enfront del “problema catalán”, que diuen ells, i
que no els és cap problema sinó la solució a molts dels seus.
25 - 02 - 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada