nobel i editors

No acostuma a passar que el Nobel de literatura sigui popular i habitual de molts lectors. Sol ser desconegut i amb pocs llibres traduïts (o cap) i d’escassa difusió.

Estem acostumats que el Nobel de literatura és conegut només per pocs lectors, com passà amb Tranströmer, Müller, Mo Yan, le Clézio, Pamuk o Jelinek. Per això és reconfortant que Alice Munro, el darrer Nobel, sigui força popular entre el públic català.

I es deu, naturalment, a una petita editorial, Club Editor, i a la seva editora, Maria Bohigas, que el 2010 va començar a publicar aquesta especial autora canadenca i que l’ha anada introduint llibre a llibre de la mà de la traductora Dolors Udina, fins al darrer llibre, Estimada vida, que de boca a orella els darrers mesos ha tingut un relatiu èxit merescut.

Si molts lectors catalans poden estar orgullosos de conèixer i estimar el darrer Nobel, no és gràcies a una gran editorial. Les grans solen treballar a cop de talonari comprant èxits anunciats seguint les directrius dels grans grups mediàtics tot esperant que els caigui cada un o dos anys un best seller per salvar-los els comptes i el prestigi.

Les petites estimen la literatura, els llibres i la feina ben feta. Busquen, innoven, eduquen. Són, “simplement”, editorials.

publicat el 17 - 10 - 2013

matar la llengua

No s’haurien d’oblidar mai aquestes dues frases. Reproduïdes entre cometes i no desmentides: són literals.

Una és de la presidenta d’un partit català: “No podemos permitir que el catalán sea lengua vehicular en las escuelas.”

L’altra és del president d’un país que té per llengua natural i oficial el dialecte balear del català: “Yo quería que nuestros niños no hablasen el catalán de Cataluña y lo haremos posible.”

Diu @pauobrador: “No hi ha multilingüisme si no s'estima la llengua pròpia. Com tampoc no hi ha país mentre es continuï promovent la ignorància.”

Quin polític sensat legislaria per eliminar la seva llengua? Qui és capaç de voler la marginació i la mort d’una llengua, la seva i de la seva gent? A quins dictats, a quina finalitat, pot obeir aquest genocidi suïcida?

¿Com ha de ser una persona per mantenir-se inamovible en els seus propòsits contra el seu poble, contra els tribunals, la pedagogia, la lingüística, la ciència i el sentit comú?

Què deuen esperar a canvi d’aquesta actuació? Quina és la paga al botxí? Són motor o instrument? De què?

I a qui pensi que “genocidi” és un terme exagerat, recordem-li que al País Valencià, un jutge acaba de condemnar a sis mesos de presó una persona per parlar en la seva llengua a la seva terra. 

publicat el 4 - 10 - 2013