No és fàcil dir tot el que caldria d’Albert
Ràfols-Casamada en un espai tan petit com aquest, però tampoc no ho és fer-ho
en molt espai. Pintor i poeta, mestre i orientador, ell és indiscutiblement una
de les persones que va obrir aquest país a la modernitat en tots els seus
aspectes. Va ensenyar molts camins, va obrir moltes portes, va eixamplar molts
horitzons; i no només amb la creació, sinó que la seva acció social i cívica és
també fonamental i s’estén a través de generacions i generacions.
Més enllà de constatar el seu paper
imprescindible en la construcció de la cultura d’aquest país i més enllà de
recordar la seva excel·lència en les arts visuals i en la poesia, és important
tenir present la seva manera de ser, la seva personalitat, que conjugava a la
perfecció aquella “aristocràcia d’esperit” de què parlava Salvat-Papasseit amb
la bonhomia, la senzillesa i unes extraordinàries dosis de generositat.
Així com la seva obra literària —i el
mateix podríem dir de la seva obra plàstica— és feta d’essencialitats i
d’insinuacions a la recerca de la puresa i de l’absolut, també la seva empremta
és absoluta i essencial, i feta universal a partir de gestos discrets, mai
estridents ni superflus ni de lluïment: L’eficàcia de la puresa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada