ni ensenyar ni educar (20)

No fa gaires dies l’escriptor Enrique de Hériz va publicar una columna en un periòdic on relatava amb estupor una visita al Cosmocaixa:

Les sales plenes de pares i mares amb nens; i tots ells, petits i grans, dedicats només a divertir-se amb els experiments, com si fossin passatemps, atraccions de fira. Ningú no llegia cap dels plafons explicatius, ningú no estava interessat a saber –ni a fer saber− els com i els perquè de cada un dels experiments, ningú no estava disposat a treure’n cap altre benefici que no fos el de divertir-se amb uns jocs sense sentit. Ni tan sols silenci, ordre o respecte. La funció d’aquell gran muntatge reduïda a zero.

La curiositat, el desig de saber, ha desaparegut del quadre de valors reals en què una persona es forma. Saber és només un atribut de quatre excèntrics que no saben viure ni saben de què va el món. El coneixement no cotitza a la borsa social.

De Hériz donava la raó al que Huxley va escriure el 1919, que “les democràcies europees han fracassat en l’intent de socialitzar el coneixement”. I cert és també que els pocs estímuls per aprendre, per saber, que podrien donar l’escola i la família, no són res davant de l’allau d’estímuls idiotitzadors i narcotitzants que se’ns ofereixen per tots cantons.

publicat el 29 - 11 - 2013

cultura en reducte

No hi ha res que reduït a reducte sobrevisqui. En aquest món, allò que és reducte duu com a molt una existència agònica fins a la desaparició, o a l’oblit sota allò més invasiu, omnipresent i amb més força i mitjans per imposar-se.

I als “nostres” mitjans de comunicació la cultura és un reducte. I no només això, sinó que la majoria de vegades que és tractada ho és des de la superficialitat de les modes, les “tendències”. No s’hi tracta la cultura, sinó productes de consum que utilitzen els llenguatges i les formes de la cultura. Parlant de “cultura” es redueix la cultura a reducte.

I no només això. Els responsables de programes culturals d’aquests mitjans afirmen sense vergonya que la cultura s’ha de tractar de manera “entretinguda”, que resulta ser sinònim de banal i acrític, còmode consum adormidor.

I des del poder polític s’aposta perquè la cultura sigui empresarial, “rendible” econòmicament. I encara molts “artistes” s’hi avenen. 

I es donen responsabilitats a gent que no creu en la cultura sinó en l’empresa, la moda o la diversió.

I es pinta allò profund o intel·lectual com a avorrit, pesat o inútil.

I és ben provat que hi ha moltes maneres d’apropar la cultura a la població de manera eficaç, madura i sense trampes. I mai en reducte.

publicat el 15 - 11 - 2013

Una altra columna sobre el mateix tema: "semi, pseudo, anti cultura", 5 d'abril 2013:

 http://sibloc.blogspot.com.es/2013/04/semi-pseudo-anti-cultura.html

Exabrupte improperiós

No ens ho feu llegir, poetes. No ens feu llegir tots els vostres papers, les provatures, els exercicis formals i retòrics. No cal.

Els pintors no exposen les proves de color, els músics no publiquen el que sona quan fan dits, els ballarins no ens mostren els estiraments ni els cantants no fan escoltar-se quan escalfen la veu. Doncs, poetes, per què publiqueu aquests llibres?

Escriviu sonets per exercitar l’habilitat formal? Se us acuden jocs de paraules i  acudits (verbals o no)? Escriviu aforismes pseudopoètics? Heu trobat una bona imatge? Molt bé, felicitats. Però reserveu els llibres per a la poesia. Un exercici retòric (pot ser un sonet) no sol ser gaire lluny d’un sudoku: una prova d’habilitat i prou. Si només és això, guardeu-lo al calaix.

Que veïns i tietes celebrin aquests textos, que tingueu molts “m’agrada” al facebook, que algun amic publiqui una crítica laudatòria en un suplement literari... tot això no ho converteix en poesia. I el que no cal, no cal. De debò; que al món hi ha molts llibres i pocs arbres. I si ho publiqueu, al menys digueu que són exercicis.

I a vegades encara hi citeu allò de “en cada mot m’hi jugo l’existència”. I per postres potser llegireu aquest pamflet i direu que sí, que hi esteu d’acord. Ai senyor!

publicat el 31 - 10 - 2013