No és fàcil definir el kitsch, i
molt menys si és pretén definir en l’àmbit de la societat globalitzada, que és aquell
en el qual ens trobem. Chantal Maillard en parla en un lúcid article al llibre Contra el arte y otras imposturas on,
entre altres coses, mostra com el kitsch és sobretot una forma de mentir, un
“com si”, un “és però no és” que es queda tan sols en un “vull però no puc”.
En el kitsch la representació ja no
és representació de l’original, sinó d’una imitació que sovint és kitsch ella
mateixa; l’efecte buscat no és el de recordar l’original, sinó la seva
reproducció, la imatge que ens n’hem fet. S’apel·la a uns sentiments i a una
percepció de les representacions i ja no de l’original. Unes representacions,
per altra banda, mediatitzades i controlades.
És per això que el kitsch ens aboca
a la mediocritat uniformitzada, a una satisfacció emocional i material moderada
que mai no pugui quedar satisfeta del tot (no oblidem que està absolutament
lligat a la societat de consum).
Ens porta a un plaer superficial,
esperat i anodí, que anul·la la sensibilitat i adorm la consciència i
l’exigència ètiques i estètiques.
El kitsch, com a símptoma de
degeneració cultural d’una societat.
Estic parlant (també) del Mercat
Medieval de Vic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada