No he parlat gens
en públic, i molt poc en privat, sobre el tema que ha posat Vic a la boca de tothom.
I no ho he fet perquè en realitat és molt difícil de fer-se’n una opinió simple
i d’explicar-la. Si s’ha llegit una mica (textos teòrics i estudis sobre les
realitats particulars), si s’han viscut de prop les polítiques nacionals i
municipals, si s’hi ha reflexionat, és molt difícil, o impossible, opinar i fer
valoracions simples, de les que amb quatre frases ja ho tenen tot dit. Això
només és per als pamflets i els eslògans, que ja sabem que difícilment poden
ser certs del tot.
Per això fa por
veure que polítics, periodistes, opinadors i gent de tota mena parlen i parlen,
amb l’autoritat que els dóna el seu càrrec o el mitjà que els acull, amb un discurs
que està molt lluny del coneixement de la realitat, i que obeeix sobretot a
interessos personals o de grup, independentment de quina sigui la qüestió.
I m’espanto
encara més quan en temes tan delicats els periodistes persisteixen en el costum
pervers de donar veu a qualsevol persona i posar aquesta opinió a la mateixa
altura de la de les persones que realment saben de què parlen. Amb l’excusa de
l’objectivitat es fa un periodisme tendenciós i perniciós i, anava a dir,
feixistitzant.
29 - 01 - 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada