virtualitat real

No es pot entendre el món d’avui sense les xarxes socials, però tampoc les xarxes socials ajuden a entendre’l. Al revés: fonamentalment serveixen per oferir-ne una imatge falsa i esbiaixada. Empresaris o grups socials coneixen prou bé els trucs per fer que els seus noms pugin a primera fila en els buscadors o per mostrar-se més actius o importants del que en realitat són.

I en l’àmbit cultural passa exactament el mateix. El visitant de facebooks, twitters, blogs i altres llocs semblants aviat s’adona que es tracta d’un món paral·lel. La megalomania i la tenacitat d’un bon nombre d’autors, no precisament de primera fila, els fan omnipresents en un univers que s’autopromociona i es retroalimenta sens fi i es complau en aquest miratge.

El fenomen no és nou, només ho és el medi. I ho són la difusió i la il·lusió que això suposa. Mai com ara havia estat tanta la confusió entre allò virtual i allò real (tot i que al final allò virtual sempre acaba erigint-se en realitat).

Ara bé: cal afegir a això que els mitjans de comunicació (ràdios, premsa, suplements culturals, etc.) fan exactament el mateix: construir i legitimar una realitat cultural al dictat d’interessos sobretot comercials, que segurament està ben lluny de ser un mapa objectiu.

(publicat el 18 - 05 - 2012)

som i serem?

No hi ha res més greu que una guerra (i una guerra perduda), l’exili dels intel·lectuals de tots els camps i la repressió genocida a l’interior, per trencar la continuïtat d’una nació, d’una cultura. El 1939 es va obrir un esvoranc terrible en la nació i la cultura catalanes, que es va poder salvar en més o menys grau amb iniciatives i sacrificis que mai no tindran el reconeixement que es mereixen.

Paradoxalment, els darrers anys, amb una mena de govern propi i amb molts mitjans per a la construcció cultural, social i política d’una nació, s’han fet grans passes enrere en aquesta continuïtat vital per a la supervivència nacional.

Hem desposseït les joves generacions de la consciència de pertànyer a una nació, de ser una baula més en una línia històrica, de mantenir una herència i una projecció de futur.

Estudiant la gent jove s’evidencia fàcilment que, de moment, ni l’escola ni la societat no han sabut, o no han pogut, crear un estat de consciència nacional col·lectiva ni mantenir una memòria històrica. No coneixen d’on venim i els interessa poc o gens on anem com a nació.  El començament de la fi?

És cert que aviat serem un país independent (només un tros del país), però potser ja no sabrem quin país som ni per què som independents.

[publicat el 04 - 05 - 2012]