ni educar ni ensenyar (14)

No és gens difícil adonar-se que s’educa i s’ensenya més des de fora de l’escola que no pas des de dintre. I més: que des de fa molts anys l’escola té un paper secundari en la formació i educació; un paper marginal i sobretot viscut pels adolescents i els joves com a un espai extern a la vida, sense connexió amb allò entès com a “món real”.

I quin és aquest “món real” que marca pautes i educa la nostra societat?

Doncs bàsicament el que mostren i propugnen els mitjans de diversió.

Anomenem “mitjans de diversió” aquells dispositius, productes o discursos pensats originàriament com a mitjans de comunicació o de transmissió de cultura, i que han acabat tenint només com a finalitat la diversió, majoritàriament individual i sovint autista (llibres, cinema, televisió, jocs virtuals, música...).

Naturalment, aquests mitjans no són exempts d’ideologia ni de presentar models de pensament i acció socials, morals, polítics, familiars, culturals, ètics i de tota mena.

És fàcil veure quins models es defensen i s’inculquen des d’allí. I és fàcil esbrinar qui controla aquesta “educació”. I adonar-se dels objectius a què serveixen i cap a quina societat porten.

Però cal un esforç titànic per contrarestar-los o eliminar-los. I encara no ens hi hem posat.

23 - 03 - 2012

cap a la paperera

No és clar quan va començar, però ara hi estem immersos del tot. Fa uns anys el més important era tenir iniciatives i dur-les a terme, tant en el camp professional com en els àmbits cívics i altruistes. I tant important com això eren els resultats efectius d’aquestes actuacions, el seu abast i la seva fecunditat. I prou.

Però ara no. Des de les administracions públiques s’ajuden i es tutelen aquestes actuacions i ha augmentat, per tant, el control que hi exerceixen.

De manera que avui pràcticament tothom qui realitza alguna activitat o altra està desbordat, aclaparat i col·lapsat per tanta paperassa com se li exigeix.

Des de l’alta investigació científica fins a les comissions de festes de barri, passant per l’ensenyament o la cultura, la realitat és que la paperassa demana més dedicació i esforços que l’activitat realitzada.

Calen urgentment reflexions, anàlisis i esmenes sobre aquest fet que, a més, indica la gran distància que hi ha entre la gent que “fa coses” i les administracions que tenen a sobre; desconeixement que provoca aquest control absurd, que es basa en uns indicadors i que té unes característiques que mostren, a més, que l’objectiu de les administracions no és cap tutela sinó la justificació de la pròpia administració.

09 - 03 - 2012

des de Béla Tarr

No crec que pugui parlar de res més que del darrer, i últim, film de Béla Tarr. Quan una obra d’art és de debò i trasbalsa l’espectador fins a l’arrel (que per això deixa de ser espectador), l’efecte d’aquest estar fora del món dins l’ànima mateixa del món, el “thambos” d’Aristòtil, pot durar hores o dies; i aquest article té un termini de lliurament.

Volia parlar d’alguns comentaris que s’han dit o escrit sobre l’obra de Tàpies i sobre algunes de les ximpleries que s’han sentit arran de l’escultura d’Antoni Llena dedicada als castellers, a Barcelona.

De tota manera, parlar d’aquesta gran pel·lícula (The Turin Horse) és també parlar de Tàpies i de Llena.

Perquè aquesta és una de les poques obres d’art d’aquest decenni fetes en llenguatge cinematogràfic. La resta de films no deixen de ser historietes més o menys interessants, més o menys ben explicades en format pel·lícula.

Perquè l’art (cinema, escultura, pintura...) és allò que està més enllà de la raó i dels sentits, allò que ens explica a tots i cada un de nosaltres, els d’avui, els d’ahir i els que vindran.

Perquè és “allò que és”, en sentit ple, i només pot ser d’aquella manera en què és.

Qui ha conegut la Llum (Tarr, Tàpies, Llena...) ja no pot conformar-se amb bombetes de 25w.

24 - 02 - 2012

ni ensenyar ni educar (13)

 No gaire abans que TV3 engegués un programa de lloança als mestres (del qual no opino), el govern d’Espanya començava a enderrocar bona part d’un sistema educatiu que s’aguanta només per la voluntat i la tenacitat de mestres i professors d’actuar amb tant de rigor i serenitat com poden malgrat les polítiques educatives i contra les administracions que els haurien de facilitar la feina.

¿Serà millor la formació amb un any més de Batxillerat però un any menys de Secundària? A més, els Centres poden donar només etapes senceres, i el pas de l’actual 4t d’ESO a Batxillerat col·lapsarà la pública i buidarà la concertada.

¿Per què canviar l’actual “Educació per a la ciutadania”, que ensenya a pensar? Quines creences vol inculcar el PP?

Els complements salarials dels mestres i els diners per als Centres aniran en funció dels resultats acadèmics. Quin objecte té? I quines conseqüències?

I no parlem de l’amenaça directa a la immersió lingüística.

Paral·lelament, a la UAB el 40% de la retallada es concentra a la facultat de Filosofia i Lletres, i farà caure uns equips d’investigació que estan al capdamunt dels rànquings de qualitat europeus.

Educació i investigació van pel pedregar. I algú pensa que així el país anirà la mar bé. (Anirà cap a on?)

10 - 02 - 2012

oblidar és morir

 

No fa gaires dies, un amic em va ensenyar dos dibuixos que acabava de comprar: Dos preciosos papers de Ramon Martí i Alsina, el més important autor del realisme català i espanyol i creador de l’escola paisatgística catalana, entre altres mèrits. (Si no el coneixen, Google els donarà compte de l’extraordinària talla d’aquest artista.)

Davant la meva sorpresa, l’amic em va confessar que li havien costat un preu irrisori, ja que per als venedors i, per tant, per a la societat, tenien molt poc valor, se’ls treien de sobre. Tots dos li van costar menys que un ordinador portàtil d’oferta en uns grans magatzems o que un iPad2; si fa o no fa, el que costa a Badalona la multa per no netejar la caca dels gossos.

En qualsevol país civilitzat, qualsevol país de cultura, una figura de la talla i la importància de Martí i Alsina és coneguda, venerada i cotitzada, forma part de les grans col·leccions, els qui en tenen obra en són gelosos, i es ven en subhastes o per galeristes especialitzats.

Aquí, no. Aquí ignorem artistes, escriptors, pensadors; ens menyspreem a nosaltres mateixos en el lent suïcidi de no voler reconèixer-nos en la història, de no voler conèixer-la, instal·lats com estem en la tranquil·la amnèsia de la mediocritat que se’ns imposa.

27 - 01 - 2012