No passa castanyada que no es parli arreu
de la substitució de pràctiques tradicionals autòctones pel comerç i per
tradicions que responen a altres sistemes culturals.
Els senyals d’identitat que comporta la
tradició s’han anat esborrant de la realitat popular i se sol cercar remei en
la conservació purista d’aquestes pràctiques o creences, oblidant que la
cultura tradicional perquè sigui realment popular ha d’adaptar-se als temps,
que la conservació fossilitzada de la tradició comporta la seva mort per
desconnexió amb el present. No actuen així altres cultures, com les colonitzadores,
i és una causa que guanyin terreny en l’imaginari i la pràctica populars (a més
de tenir un aparell d’estat).
És cert que ara vivim un moment àlgid
d’aquestes formes conservades (i conservadores) del nostre folklore. Possiblement
sigui el seu cant de cigne, o és l’inici de la seva conversió en anècdota buida,
com passa en altres pobles on la identitat cultural és només anecdòtica i residual.
Perquè, a més, s’ha iniciat un fortíssim
procés de reducció de la identitat cultural —i, per extensió, nacional— a unes
formes o pràctiques de cultura tradicional que han passat de ser un reflex
d’aquesta identitat a ser-ne l’essència. Un altre principi de la fi?
06 - 11- 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada