No sé si va quedar clar el final del darrer
article. Parlava dels “traficants de drogues estètiques i culturals” o
“assassins del gust”, que per tots els mitjans imposen uns productes concrets i
amb ells uns gustos concrets, i empetiteixen i esclavitzen grans capes de la
població.
Era fàcil llegir-hi al·lusions a grans
moviments comercials i dels mitjans de comunicació lligats al món de la música,
del circ, del teatre, de les arts visuals i d’altres aspectes del gust, com
l’oci, el menjar, el vestir, o qualsevol corrent “de moda”.
Però no ens podem quedar amb la lectura
maniqueista i simplista en què els dolents sempre són molt poderosos i molt
lluny. L’acció criminal sobre el nostre aprenentatge estètic es fa també des de
ben a la vora i per organismes no tan grans ni intangibles.
L’urbanista que decideix reordenar un
carrer o un parc, el propietari que pinta de determinat color una escala de
pisos, el periodista que parla d’una obra i no d’una altra, el polític que
decideix posar una estàtua en una plaça, el responsable del restaurant que hi
posa música (i una música concreta)... Tot és ple de gent que, sabent-ho o no, volent-ho
o no, està influint sobre el gust de la població, víctima inconscient i
indefensa del terrorisme cultural.
9 - 10 - 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada