No
podem sostreure’ns a la mort, ho sabem. Malgrat tot, quan entra a casa, trucant
o sense avisar, el daltabaix és sempre absolut; sempre com si fos el primer,
com si fos l’únic. Perquè és el primer, i és l’únic.
Fa
uns dies el poeta valencià Salvador Iborra va ser assassinat, en una baralla,
sembla ser per evitar un robatori. Trenta-dos anys i tres llibres de poemes; el
darrer, Els cossos oblidats, premi
Jaume Bru i Vidal, publicat el 2009 i elogiat per la crítica, sobretot pel
llenguatge poètic molt narratiu, la barreja d’alta cultura i cultura popular i
una visió del món dominada per l’abandó i la desolació.
La
mort d’un jove és una pèrdua incalculable, cert. Tot un potencial de
fecunditats irremissiblement anul·lat. Desapareixen del món una munió de mons,
possibilitats ingents de tota mena d’accions, idees, realitzacions; tot allò
que una vida plena hauria pogut oferir.
Hem
vist com en tots els comentaris sobre aquest fet la paraula “poeta” prenia un
èmfasi especial, com si la mort d’un poeta ens privés encara de més mons, com
si fos una pèrdua més gran, com si ens haguessin pres part del nostre futur més
personal.
Hem
pogut veure que, malgrat el daltabaix, encara hi ha confiança i esperança en la
poesia; encara hi ha qui hi creu.
07 - 10 - 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada