No he recuperat l’entrevista, i no
tinc la cita exacta. Era un jove català, de menys de trenta anys, que està
triomfant als USA em sembla que en el cinema. Hi afirmava, entre estorat i
decebut, que tots els referents i ídols que havia anat tenint al llarg dels
anys, anaven esdevenint no-res, que s’adonava progressivament de la seva buidor
i fatuïtat i que en aquest aspecte es trobava desemparat.
Deu ser cert, i és ben tràgic, però era ben previsible.
D’uns anys ençà moltes generacions
s‘han format amb referents dictats al ritme de les modes, al ritme de les grans
multinacionals. Referents no només en allò que malauradament hem assumit que
ateny directament al consum (gustos musicals, cinematogràfics, artístics...)
sinó també en aspectes que podrien semblar allunyats del mercat, de la
publicitat i de la indústria, com són els valors, les ideologies o l’ètica, que
també els hi hem lligats.
Ja sabem que la moda és el que passa
més aviat de moda i més aviat desapareix del món, que allò “modern” resulta ser
el menys modern de tot. I sabem que per construir una persona i una cultura
calen altres tipus de materials. Ho sabem, però sembla que no, i hi fem ulls
clucs. I no sabem on ens portarà aquesta dinàmica (o sí, però no ho volem
veure).
16 - 12 - 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada