des de Béla Tarr

No crec que pugui parlar de res més que del darrer, i últim, film de Béla Tarr. Quan una obra d’art és de debò i trasbalsa l’espectador fins a l’arrel (que per això deixa de ser espectador), l’efecte d’aquest estar fora del món dins l’ànima mateixa del món, el “thambos” d’Aristòtil, pot durar hores o dies; i aquest article té un termini de lliurament.

Volia parlar d’alguns comentaris que s’han dit o escrit sobre l’obra de Tàpies i sobre algunes de les ximpleries que s’han sentit arran de l’escultura d’Antoni Llena dedicada als castellers, a Barcelona.

De tota manera, parlar d’aquesta gran pel·lícula (The Turin Horse) és també parlar de Tàpies i de Llena.

Perquè aquesta és una de les poques obres d’art d’aquest decenni fetes en llenguatge cinematogràfic. La resta de films no deixen de ser historietes més o menys interessants, més o menys ben explicades en format pel·lícula.

Perquè l’art (cinema, escultura, pintura...) és allò que està més enllà de la raó i dels sentits, allò que ens explica a tots i cada un de nosaltres, els d’avui, els d’ahir i els que vindran.

Perquè és “allò que és”, en sentit ple, i només pot ser d’aquella manera en què és.

Qui ha conegut la Llum (Tarr, Tàpies, Llena...) ja no pot conformar-se amb bombetes de 25w.

24 - 02 - 2012