Les llengües, encara

No tenen gaire res a veure, però llegint Notre langue française, el lllibre on Jean-Michel Delacomptée analitza la difícil situació de la llengua francesa, penso sovint en les reflexions sobre la llengua de Lluís Solà, un inexhaurible mar d’idees.

Hi penso perquè Delacomptée parla d’una llengua –i des d’una llengua– colonitzadora, de domini, sense ni plantejar-se aquesta realitat. Fins i tot quan parla de la llengua de les colònies (simptomàticament només de les d’ultramar; ni un mot de Bretanya, Còrsega, Occitània o Catalunya) no s’atura ni un segon a pensar en les llengües colonitzades, i en parlar del concepte de la llengua com a pàtria obvia del tot la qüestió. 

Les seves reflexions sobre la realitat de la llengua francesa i com aquest estat pot afectar tota una cultura i una civilització són ben interessants, però s’oblida de mirar-se al mirall.

Solà, en canvi, des d’una llengua víctima d’un procés ferotge de colonització i anorreament, va a l’arrel de la llengua i l’individu, es fa essencial. Les seves reflexions diuen també del present difícil, alerten de les conseqüències de la descomposició, però la seva anàlisi transcendeix i universalitza.

Són textos molt diferents, però en cada un el punt de partida és essencial per a marcar l’arribada.

publicat el 20 d'abril de 2018

La llengua, encara

No és la primera vegada que en parlem, perquè és un tema vital per a la supervivència de la cultura (i) de la humanitat. I per això no és gens estrany que sovint apareguin estudis i anàlisis que alerten sobre tot el que comporta la deixadesa lingüística que s’està imposant arreu del món.

En poques setmanes han aparegut dos llibres que cal tenir en compte. L’escriptor Jean-Michel Delacomptée ha publicat Notre langue française, un estudi i alhora un manifest on alerta de la desestructuració del francès estàndard a tots nivells. “Una llengua que es destrueix és un pensament que s’estova”, diu, que s’afebleix. I alerta contra la pèrdua d’identitat, de personalitat i de pensament, de judici crític, que això suposa.

El gran pensador Emilio Lledó, per la seva part, acaba de publicar “Sobre la educación”, un recull d’articles molt lúcids on les reflexions sobre llengua tenen un paper important, al costat d’una defensa impecable i radical de l’educació igualitària i del paper de la filosofia i, per tant, una crítica ferotge als sistemes educatius que se’ns imposen.

Però ni Lledó ni Delacomptée seran escoltats pels qui tenen a les mans salvar-nos de l’ensulsiada. Aquest tema no els preocupa. O, més ben dit, els preocuparia que ens en salvéssim.

Publicat el 6 d'abril de 2018

Preguntes de Mercat

No serà que Vic es mira massa el melic amb això del Mercat del Ram?

Sembla que també en el Mercat del Ram s’ha instal·lat l’actitud (ben vigatana) de creure fermament que el que es fa a Vic és millor que allò que es fa en altres llocs, moltes vegades sense conèixer-ho. I això és força perillós. I ho és també perquè aquesta mena de cofoisme sembla que només es guiï pel nombre de visitants i no per una anàlisi a fons del que s’està oferint, i que no tingui en compte les estratègies de creació i renovació.

I, com sempre, cal fer-se preguntes.

Quins són els motius reals (“reals”, dic) pels quals la gent visita el Mercat?

Per què s’ha arribat a un desequilibri tan gran entre la ramaderia i l’agricultura?

Per què s’ha magnificat tant el món del cavall i no altres àmbits?

I si el Mercat tingués més en compte els barris de la ciutat?

I si es comencés a pensar en un Mercat del Ram veritablement comarcal?

I si en tot el Mercat es posés l’èmfasi en la cultura de la sostenibilitat agrícola i ramadera i no hi fos només un apartat aïllat?

I si...?

I també, posats a fer, no estaria gens malament que en les mostres del bestiar de granja, els animals s’exposessin en les condicions exactes en què se solen tenir a les grans explotacions. Més que res, per honestedat.

publicat el 23 de març de 2018

Quaranta anys

No podia ser més encertat, més just i més net el disseny que va fer Ton Granero per a la coberta de l’edició de divendres passat d’aquest periòdic commemorant-ne el quarantè aniversari.

El color, el traç, els textos... En una aparent simplicitat aquell disseny diu molt del país, de la història, del present, del passat... De nosaltres tots. A part de les idees que en una primera mirada poden venir a qualsevol lector, si es fa una mica d’anàlisi i reflexió en vénen moltes més, i més encara si es tenen referents dels contextos culturals i artístics de 1978 ençà. És una coberta fonda i fecunda, el que es demana a un bon disseny.

El facsímil del número zero també ens diu molt del que som i del que érem; del que hem anat fent. Molts hem fet l’exercici de mirar-lo i llegir-lo amb els ulls d’ara, tenint present que els nostres ulls de fa quaranta anys van trobar “normal” aquell periòdic, tant pel que fa a l’aspecte com al contingut i al món que s’hi reflectia. 

Una pregunta, però, ens inquieta. Sí, certament hi ha hagut un gran canvi. Però, què n’hem après? Que canviï el món, que canviï la societat, que canviem nosaltres és gairebé inevitable, i ens hi hem acomodat. Però, com a individus i com a col·lectiu, què ens han donat aquests canvis?

publicat el 9 de març de 2018