No
sé si s’ha dit molt o poc o gens, però aquesta efervescència de Manels i Amics
de les arts...
Com
si aquest fos un país on no hi hagués hagut renovacions, innovacions i
revolucions en la música des de la Nova Cançó i el Grup de folk (alguns dels
membres dels quals eren ja més moderns que això que s’està fent ara).
Com
si no hi hagués ningú fent música i cançó amb nous paràmetres,
com
si no tinguéssim ni ens calguessin “cançons d’ara” que tinguessin “una
actualitat per a nosaltres”. I com si les estètiques estiguessin deslligades de
la societat i de l’ètica.
Com
si aquest fos un país sense problemes, plàcid, on cap classe ni cap generació
no tingués res per reivindicar ni per protestar ni per reflexionar. Com si la
música hagués d’estar a anys llum dels problemes dels individus i de la
societat i hagués d’actuar obertament com a opi del poble.
És
clar que hi ha d’haver música de tot tipus, i cançons de tot tipus, i música
reivindicativa i música d’evasió. Però sembla que aquí els mitjans de
comunicació i les forces comercials només vulguin atendre a allò que representi
(i construeixi) una societat “modèlica”, tranquil·la, autosatisfeta i estable.
Alguna
cosa passa que no s’acaba d’entendre, no ens acaba d’agradar i ens fa rumiar.
26 - 08 - 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada