paraula i veritat

No és aquest un article que aprofundeixi sobre el que el títol pot fer pensar, només diu una petita idea.

El llenguatge va començar per designar el present, la realitat; després va servir per indicar allò absent, i per inventar conceptes i realitats, per “crear el món”, i també per indagar, per pensar, per “ser”; i també per defensar-nos del món.

I és usat també pel poder en contra nostra i contra la veritat (Victor Klemperer ho estudià a fons en el llenguatge del nazisme). I només amb el llenguatge –i el pensament que conjuga− podem defensar-nos-en. 

“Atemptat contra la democràcia”, “la realitat és que...”, “la majoria vol...”, “això no és possible”, “refugiat”... Hem pensat a fons en què volen dir realment aquestes expressions? Com perverteixen la realitat a través del llenguatge?

Només amb el llenguatge podem defensar-nos de la manipulació ideològica que se’ns fa a través seu. I per això cal dominar el llenguatge −i millor que el contrari− per posar-lo al servei de la veritat i la justícia. 

El poder té por de la paraula (quan no és la seva) i sap de la seva força. Per això la persegueix encara que el que es digui siguin obvietats o precisament quan diu obvietats, quan diu la veritat neta; com la diuen, per exemple, les frases fetes.

publicat el 22 d'abril de 2016

Institut Ramon llull?

No hi havia hagut mai tanta presència de la cultura catalana a l’exterior com amb la creació de l’Institut Ramon Llull.

S’ha fet normal que en els festivals d’arreu del món hi hagi presència de literatura, teatre o música d’aquí. I això és tan fonamental per al coneixement que ha de tenir el món de la nostra cultura i de la nostra realitat com per les relacions vitals –personals incloses− amb altres cultures.

I ha estat així perquè aquest Institut pagava la despesa del viatge. Però això ha canviat. Ara, si un creador és convidat a l’estranger s’ha de pagar el viatge i esperar una resolució favorable, sense tenir-ne cap certesa i condicionada pel nombre de peticions en aquell període. 

Algú creu que, per exemple, un poeta (que no treu cap benefici de la seva poesia) pot pagar-se un bitllet a Ucraïna i esperar la sort que li sigui abonada part d’aquesta despesa? I si és una companyia de teatre, amb tot el seu bagatge? I els formularis per a demanar ajuts són cada vegada més dissuasius.

Això sí, en els fasts oficials no es mira prim en viatges, hotels i convits.

La representació del país i la projecció de la cultura passen sobretot pels creadors modestos, que han normalitzat la presència catalana a l’exterior. I ara què? Desapareixem del mapa?

publicat el 8 d'abril de 2016

casual o causal?

No fa gaires dies es van donar els premis Enderrock, uns dels més importants de música popular. L’acte va coincidir amb l’eufòria d’un nou disc dels Manel i amb el final de la gira –i l’experiència– “Ovidi³”, que ha dut les cançons i les idees d’Ovidi Montllor a tots els Països Catalans. La coincidència convida a reflexionar.

En uns moments d’evident transcendència, en uns temps que demanen un especial compromís social, polític i ètic, sembla que la societat es giri d’esquena a aquelles mostres artístiques que han pres un compromís amb la realitat, amb la comunitat. (I ara parlem només de música.)

El que es promociona des de tot arreu (i, en conseqüència, el que la majoria demana i aplaudeix) són propostes estèticament adotzenades –i antiquades− i èticament −ideològicament− innòcues, neutres. I bé sabem que en aquests àmbits la neutralitat no existeix.

Ves per on: allò que podria despertar, sacsejar i conscienciar una societat− i ajudar-la− és un dels elements que l’adorm i l’adotzena (èticament i estèticament), que l’entrebanca.

No es tracta de negar el pa i la sal a les músiques o cançons que no són explícitament compromeses, però al menys cal pensar de quina mena de poble aquest fenomen és reflex, i mirar si és casualitat o causalitat.

publicat el 25 de març de 2016

de professors

No vaig ser a temps d’atrapar els canvis que Ricard Torrents va fer al Col·legi Sant Miquel de Vic. Hi va arribar en el meu últim any allí, però ja es va notar prou.

D’aquella casa grisa sempre seran en el record (i potser cada vegada més vius) alguns professors que eren una taca de llum, una finestra d’humanitat, un respir i un punt de confiança.

Ara em pregunto què hi feia allí un savi com Ramon Cotrina; però precisament aquí hi ha l’encant. Un home culte, educat, respectuós i capaç d’engrescar a escriure un vailet de catorze anys. Després vam saber qui era realment, i no hem deixat d’estimar-lo.

I un professor de química, el “Senyor Soler” −o “Solé”−, professor i químic d’una adoberia de Vic. Jovial, gens superb, apassionat, contagiador d’entusiasme, despertador de curiositats, comprensiu, amical, proper, confiat. Una rara avis en aquell entorn; bona persona i bon mestre.

O Joan Vila, el matemàtic, amb qui et senties tractat com una persona gran i senties l’emoció d’aprendre, el desig de saber; com amb Antoni Pladevall, o Joan Reig, o Martí Cases, o el Sr. Fargas.

Són, segurament, experiències que marquen més del que ens pensem.

No sé per què parlo d’això, però és que feia molt de temps que tenia ganes de dir-ho. I ja està dit. Gràcies.

Publicat l'11 de març de 2016

Vikea (VI)

No és la primera vegada que uns amics tornen d’un viatge i van fent elogis a la quantitat d’espais, edificis i decoracions que es conserven, ja no només dels anys antics, sinó també dels anys setanta i vuitanta; espais que ara tothom admira, i fins i tot les guies turístiques indiquen rutes per visitar-los. I els mateixos llocs (bars, botigues, oficines i també espais públics) treuen rendiment d’aquesta seva singularitat.

I mentre en parlem, no podem fer més que pensar en tot el patrimoni que a Vic mateix hi havia i que s’ha anat destruint. 

Nostàlgia? Potser sí. Però, sense parlar dels locals històrics, imaginem-nos tan sols que Vic hagués sabut conservar, per exemple, alguns comerços, bars i locals que van projectar Manuel Anglada o Jaume Cabeza i Josep Vernis. Ara tindríem un tresor; un reclam turístic, un motiu d’orgull, un element diferenciador de la ciutat.

Però no. Sense sensibilitat, sense ajuda pública per a conservar i mantenir aquests espais, sense visió de futur... Sense res de tot això la ciutat va desapareixent. 

Ens hem demanat per la nostra responsabilitat? Podem imaginar quina ciutat tindríem si els nostres avantpassats haguessin actuat com ho fem nosaltres?

Que patrimoni arquitectònic no només ho són les pedres antigues. 


publicat el 26 de febrer de 2016 

llibres de text?

No és un tema d’actualitat, però potser per això és bo de parlar-ne ara.

En el procés imparable d’infantilització dels joves (per no dir “cretinització”) hi juguen un paper fonamental els llibres de text.

La majoria de llibres de text són pensats perquè el professor no hagi de treballar i, perquè, si vol, no s’hagi de preparar gaire les classes; són pensats per sistemes d’ensenyament i aprenentatge caducs i obsolets; tracten els alumnes, fins a cursos preuniversitaris, com a nens sense autonomia, sense capacitat de decisió, ni de comprensió textual, ni de síntesi, ni de discerniment d’allò que és important i allò que no; omplen les pàgines amb fotografies i imatges que no només són inútils sinó que els alumnes s’hi haurien de sentir insultats en la seva intel·ligència. I tot això els fa immoralment cars.

El més normal és que un alumne arribi a la universitat sense haver hagut de fer cap esforç mental o instrumental sobre un text més o menys teòric; arriben a la universitat sense haver hagut mai de llegir ni treballar un article ni un fragment d’un assaig.

I el més greu és que si un professor vol un llibre (d’història de la literatura, per exemple) assequible als joves i que els tracti com a adults, no el trobarà; no existeix.

I així ens va.

publicat el 12 de febrer de 2016